Jordi Peñarroja

El millor comentari crític de la novel·la històrica El President a París és, probablement, el que va escriure Joan Francesc Escrihuela als blocs de Vilaweb el 2007.

He descobert entre les novetats editorials d’aquest Sant Jordi un llibre ben curiós, El President a París, de Jordi Peñarroja, editat per Llibres de l’Índex. Es tracta d’un relat de ficció històrica sobre un fet real, el judici al que fou sotmès Francesc Macià com a cap militar d’un escamot armat que pretenia alliberar Catalunya de la dictadura del general Primo de Rivera entrant al Principat pel coll d’Ares el novembre de 1926.

El llibre ens narra una suposada pel·lícula que s’hauria rodat en els estudis Kinefon del barri de Les Tres Torres de Barcelona en plena guerra civil el 1937. El més innovador del relat és que el seu autor, gran coneixedor del lèxic cinematogràfic, ens descriu la història a partir del punt de vista de l’equip de rodatge, començant pel casting per trobar l’actor protagonista que farà de coronel Macià, fins als que faran de tribunal, acusats, testimonis i advocats. La narració està feta a tres bandes, en primer lloc: el temps present literari que és situat a la Barcelona del 1937 durant la II República. En segon lloc: la narració dels Fets de Prats de Molló del 1926 que anem descobrint a mesura que es desenvolupa el judici que s’esdevingué a París. I, en tercer lloc: la convivència de l’equip tècnic. Actors, director, personal dels platós i encarregats del bar dels estudis fan que, a través dels seus diàlegs, anem descobrint la dura vida que es vivia a la ciutat de Barcelona en plena guerra civil, sotmesa als durs bombardejos de l’aviació feixista del Duce italià en suport del seu homòleg, el general Franco.

En llegint aquest llibre hom té la sensació que ho veu tot a través d’una càmera de cine, tot hi és detallat: els enquadraments, les panoràmiques, les preses en picat i contra picat, la il·luminació, l’escenografia i la direcció dels actors, tot plegat fa que hom revisqui el judici que s’esdevingué realment al París del 1927 contra els conjurats catalans i que tingué d’enormes ecos dins la premsa francesa i internacional. El més trist d’aquest fet és que l’operació militar fracassà per mor d’un traïdor que anà a denunciar-ho a la gendarmeria francesa. Malauradament la nostra història encara es repeteix: actualment hi ha qui posa per endavant a la causa catalana el fet de ser d’esquerres, dretes, de centre, de dalt o de baix per sobre dels interessos de Catalunya.

Joan Francesc Escrihuela