La segona part del llibre Edificis viatgers de Barcelona està dedicada a “Supervivents civils d’una ciutat sota les bombes”. Entre aquests afortunats trobem que, al capítol 4, es parla de La Casa del Gremi dels Calderers, una façana per tapar forats. Veiem que hi trobem.
* * *
4.1. Pur joc renaixentista al carrer de la Bòria.- Trobem la casa del Gremi de Calderers situada originalment al carrer de la Bòria, a tocar de la plaça de l’Àngel, i fent un arc sobre el desaparegut carrer de les Filateres. Aquest és un dels edificis més interessants afectats per les obres d’obertura de la Gran Via A de la Reforma, l’actual Via Laietana.
Només s’ha salvat la seva notable façana, renaixentista. Aquesta obra és un pur joc de formes, un virtuós, molt hàbil i lleuger exercici d’arquitecte sense altre pretensió que el joc estètic, i que, certament, captiva l’espectador.
I, excepcionalment entre nosaltres, no s’hi noten trets manllevats del gòtic.
Façana de la casa del Gremi de Calderers,en la seva reconstrucció actual a la plaça de Sant Felip Neri, tercer emplaçament d’aquest monument.
4.2. Catalunya, motor del Renaixement.- Convé assenyalar que la influència o pervivència del gòtic en la nostra arquitectura del renaixement, i fins del barroc, sovint s’interpreta pejorativament, adduint que hi ha poques mostres entre nosaltres d’arquitectura renaixentista “pura”. Penso que aquesta valoració és errònia. La permanència d’elements gòtics a la nostra arquitectura renaixentista indica la independència creativa d’una gent que està al dia dels corrents del món, els adopta i adapta però no es limita a la simple còpia provinciana d’allò que està de moda. I cal recordar que la relació de Catalunya amb Itàlia és constant i intensa des del segle XII fins al XVIII.
Per altra banda, si la influència del gòtic en l’arquitectura del renaixement italià és escassa o inexistent és per una raó molt simple: fora del nord de la península (Llombardia, Véneto) i de Sardenya, Nàpols i Sicília, on el gòtic pren importància de la mà dels catalans, a Itàlia gairebé no hi ha gòtic a l’arquitectura. Fins el seu romànic sembla més aviat un epígon de l’arquitectura del baix imperi, fora de la Llombardia i la seva zona d’influència. L’art de l’antiga Roma és omnipresent a la Itàlia medieval, sobretot des de la Toscana al Llaci. Ben al contrari, a Catalunya el gòtic és un estil tan arreladament nacional –un antigòtic, segons Cirici– que sembla una cosa natural la seva influència en l’arquitectura renaixentista que es fa aquí, igual que es detecten influències i fins elements del romànic en el nostre gòtic.
I recordem també que l’humanisme es manifesta ben aviat en autors nostres, qualificats de “pre-renaixentistes”, com ara l’herètic Arnau de Vilanova (circa 1240-1311), el sarcàstic Bernat Metge (1340/46-1413) i el cínic Anselm Turmeda (circa 1350-després de 1423). Al capdavall, tot arrenca de Llull (1232?-1316?), fins el renaixement italià, forjat a partir de la irradiació humanista de les corts catalanitzades dels regnes de Sicília i Nàpols (la Magna Grècia!), als segles XIV i XV.
4.3. Els calderers de l’edat moderna.- La qüestió és que els calderers barcelonins del segle XVI són prou moderns i il·lustrats per encarregar una façana com aquesta a un mestre d’obres del seu temps, el nom del qual no coneixem. I a començaments del segle XVIII són també prou moderns per defensar amb les armes les seves Llibertats i Constitucions, que són les nostres, enfront de l’obscurantisme autocràtic de Felipe de Borbón i els exèrcits de Castella i França.
Calderers i ferrers formen la 2a companyia del 5è batalló de la Coronela, dit de Sant Sever. L’Onze de Setembre de 1714 són al terraplè de la cortina entre els baluards del Portal Nou i de Sant Pere, a les ordres del capità Joan Catà i Renau, aguantant la forta envestida de 10.000 efectius borbònics i retardant el seu avanç. L’enginyer militar Pròsper de Verboom, borbònic, parla de la duresa d’aquests combats i de l’aferrissada defensa dels catalans. Catà i els ferrers i calderers sobrevivents participen en el seguit de combats de defensa i represa del baluard de Sant Pere, una posició que canvia de mans repetidament fins a l’armistici que precedeix la capitulació.
La casa del gremi té la sort de sobreviure a les bombes borbòniques de 1714, però cau davant l’empenta de l’obertura salvatge de la Via Laietana. Salvada in extremis per l’Ajuntament, la façana es reconstrueix primer en un edifici públic a la malgirbada plaça de Lesseps, el 1911. L’antic arc sobre el carrer de les Filateres s’aplana, alineant-se amb la façana principal, i esdevé en aquest nou emplaçament la porta del garatge de l’edifici municipal. Aquesta destinació de la façana de la casa del Gremi dels Calderers sembla una mesura definitiva però resulta ser només una indefinida provisionalitat.
El bandejament gracienc té una durada limitada a uns quaranta anys. És en la remodelació de la plaça de Sant Felip Neri, que es fa a principis dels anys cinquanta, on la façana de la casa del Gremi dels Calderers sembla trobar el seu emplaçament definitiu, altra vegada a la ciutat vella.
4.4. Les urpades feixistes de l’Aviazione Legionaria.- El nou emplaçament és ara al costat de la façana barroca de Sant Felip Neri. La funció no és gens gremial, per la porta de la casa del Gremi de Calderers s’entra ara a la nova escola de Sant Felip Neri, els alumnes de la qual animen amb els seus jocs els matins de la plaça, que és el seu pati. Però aquesta vegada s’ha reconstruït l’arc de la casa gremial sobre el carrer de Montjuïc del Bisbe, fent la mateixa funció que abans sobre el desaparegut carrer de les Filateres.
Que una façana amb caràcter de pur joc sigui la façana d’una escola té la seva gràcia. Però la història que ha conduït fins aquest punt no en té res de graciosa. Si ens fixem en la façana veïna de l’església de Sant Felip Neri hi trobem la marca de les urpes de la darrera guerra.
Aquestes marques no recorden cap afusellament de capellans víctimas de la barbarie roja, són tot el contrari: urpades de bombes feixistes. Les pedres ferides ens recorden que el dia 30 de gener de 1938 l’Aviazione Legionaria italiana, fent costat a Franco, també bombardeja la ciutat de Barcelona. Bombes que cal suposar volen tocar el proper palau de la Generalitat, cauen a la plaça de Sant Felip Neri. És un bombardeig on hi ha baixes infantils: queden molts ferits i moren una vintena de nens refugiats, alguns mentre se’ls atén a l’Hospital Clínic.
Pels efectes sembla que una bomba de 150 kg cau a la plaça. Pensem que una bomba de 150 kg té el poder destructor equivalent a tres projectils de l’artilleria de 6 polzades dels creuers de la II Guerra Mundial, com l’italià Eugenio di Savoia. Una segona bomba italiana toca directament l’oratori de Sant Felip Neri, traspassa dos pisos i també la volta del soterrani de la sagristia, que funciona com a refugi perquè es creu un lloc segur, a prova de bombes, construït amb volta de pedra però la realitat és que hi ha només una lleugera volta catalana, de rajola plana. En aquest soterrani hi ha aixoplugats els nens i adolescents refugiats que són a càrrec de la Protecció de Menors. L’explosió de la bomba causa finalment la masacre…
A la façana de l’església de Sant Felip Neri, la pedra serva memoria de l’explosió d’una de les bombes feixistes llançades el 30 de gener de 1938.
4.5. Centralisme espanyol i feixisme.- A diferència dels alemanys nazis de la Legión Cóndor, que no venen gaire a bombardejar Barcelona, els feixistes italians hi estan abonats però no perden gaire alçada per deixar anar les seves bombes. El resultat és que els aviadors italians tenen poca precisió en el bombardeig, però se senten prou satisfets sembrant el terror entre la població civil.
Prop de la plaça de Sant Felip Neri, els italians també toquen la catedral i, en diverses accions, moltes cases del que ara és l’avinguda de la Catedral, com veurem al capítol següent.
Els franquistes no s’estan d’homenatjar repetidament els nazis alemanys. Una d’aquestes mostres és un monòlit commemoratiu, a la Diagonal, inaugurat el 22 de novembre de 1941, prop del lloc on va estavellar-se un dels avions bombarders de la Legión Cóndor, abatut pels republicans. No hi ha però cap monument per a l’Aviazione Legionaria italiana.
Monòlit en memòria dels set aviadors nazis de bombardeig, al servei d’España, abatuts a Barcelona. Era a la Diagonal i la fotografia és de 1977.
El primer bombardeig de Barcelona durant la guerra és nocturn i naval, el fa el creuer italià Eugenio di Savoia, teòricament en funcions de control al servei de la “No Intervenció”. La nit del 13 de febrer de 1937, trobant-se al límit de l’abast de la seva artilleria, aquest vaixell obre foc amb els seus canons de sis polzades. El seu objectiu és la fàbrica Elizalde, que fabrica motors d’aviació, però els seus projectils no l’encerten i esclaten en habitatges graciencs.
La feixista Aviazione Legionaria aporta als franquistes el suport d’aproximadament 6.000 homes de la Regia Aeronautica italiana i uns 700 avions de tot tipus. A partir de juny de 1937, per bombardejar Barcelona fan servir habitualment el seu millor bombarder, el trimotor Savoia-Marchetti 79, ja experimentat a la guerra d’Abissínia i capaç de carregar 1.250 kg de bombes. Arriben a disposar de 99 exemplars d’aquest avió, 80 del quals s’enquadren després de la guerra als rengles del Ejército del Aire espanyol, que s’arma amb aparells italians i alemanys.
L’ús de Mallorca com a base aeronaval italiana és un vell desig de Mussolini, que es troba manifestat en el tractat entre Madrid i Roma, pactat amb el dictador Primo de Rivera, amb unes clàusules secretes, preparades pel coronel Marsengo, agregat militar italià a Madrid, que contemplen la fortificació de les Balears. Jaime Vicens Vives explica matisadament el 1940 aquesta estratègia adoptada durant la guerra pels feixistes espanyols i italians a la seva obra España. Geopolítica del Estado y del Imperio.
4.6. Una república molt espanyola.- La centralista II República Española coincideix en algunes actuacions, durant la guerra de 1936-39, amb els punts de vista de tres feixistes de la categoria de Miguel Primo de Rivera, Francisco Franco i Benito Mussolini.
Després dels Fets de Maig de 1937, el govern de l’Espanya republicana troba en la crisi d’ordre públic l’excusa que necessita per ocupar Barcelona i instal·lar-s’hi. Don Manuel Azaña –que és el Presidente espanyol– no té cap inconvenient en manifestar obertament el seu tarannà el 29 de juliol de 1937, quan diu que «Una persona de mi conocimiento asegura que es una ley de la historia de España la necesidad de bombardear Barcelona cada cincuenta años. El sistema de Felipe V era injusto y duro, pero sólido y cómodo. Ha valido para dos siglos». Aquestes paraules d’Azaña, senzilles i tendres, fan entenedors i expliquen perfectament els criteris tàctics i estratègics aplicats respecte a la Catalunya autònoma pels espanyols republicans, tant en l’aspecte polític com en el militar i propagandístic. Pel que fa a nosaltres, és una República borbònica.
Nens jugant el 2005 a la plaça de Sant Felip Neri, bombardejada pels feixistes el 1938 i redissenyada per l’arquitecte Adolf Florensa després de la guerra.
Concretament, i a tall d’exemple, fixem-nos en què passa quan el comandant Alberto Bayo dirigeix l’expedició de voluntaris catalans a Mallorca –ben al començament de la guerra, a l’agost del 1936–. Vist l’èxit inicial de l’operació, la República Española s’apressa a retirar-li el suport naval de l’esquadra i, a sobre, li nega també qualsevol mena de cobertura aèria. En aquestes condicions, malgrat haver assegurat un cap de pont, l’expedició catalana, constituïda amb voluntaris del Principat i de València, ha de replegar-se i reembarcar. És així com l’illa de Mallorca queda definitivament en poder dels feixistes i esdevé la gran base aeronaval des d’on l’Aviazione Legionaria llença els seus atacs per bombardejar el País Valencià, el Principat i, molt especialment, Barcelona. Cal suposar que aquesta situació i els seus resultats són del tot al gust imperial del general Franco i del president Azaña: 2718 barcelonins morts en els bombardeigs franquistes durant la guerra i 1500 edificis total o parcialment destruïts o afectats.
* * *
El text d’aquest capítol segueix encara. Però amb els fragments reproduïts aquesta anècdota de la història de Catalunya en relació amb España ja està prou explicada. Com no va gosar escriure el catalanòfob Antonio Machado: Catalanito que vienes al mundo,/te guarde Dios./Entrambas dos Españas/ han de helarte el corazón.
Les fotografies són de Jordi Peñarroja i formen part de la il·lustració del llibre Edificis viatgers de Barcelona.
Jordi Peñarroja