Que un Borbó descendent de Felipe V sigui avui rei d’España és a l’esperit i la lletra de la Ley de Sucesión a la Jefatura del Estado de 1966, ratificada en referèndum pel pueblo español. Un referèndum d’allò més democràtic, com ho demostra que als soldats els (ens) portaven a votar en formació…
El triomf final del franquisme a España és evident. Ho demostra que passar del franquisme al neofranquisme és allò que en diuen transició democràtica. La lucecita del Pardo, que deia Arias Navarro, encarregat el 1936 de la repressió franquista a Màlaga, s’ha apagat. No hi fa res que la UCD s’hagi extingit, el tàndem PP-PsoE ha encès fars i adopta polítiques que vetllen la unidad de la Patria.
Se silencia que la sagrada Constitución Española de 1978 va redactar-se amb un rerefons de sabres i, a sobre, hi ha passerells que no la volen veure tal com va publicar-se: lluint el simbòlic colom franquista, que és el que caldria mantenir arreu per a que nadie se llame a engaño, i per a vergonya de les democràcies d’Europa.
És clar que del neofranquisme que és la III Restauració Borbònica en diuen democràcia. Amb el ejército com a garant de la sagrada unidad de la pàtria –que és el que diu la consti del 78, consagrant una patriòtica tradició militar iniciada al segle XIX–. I sense que ningú li hagi passat comptes a un personatge com don Manuel Fraga Iribarne i una colla de babaus, o potser malalts d’Alzheimer, homenatgin un feixista impenitent com Juan Antonio Samaranch, per posar un parell d’exemples prou significatius i coneguts.
Però del 20-N de 1975 ençà, s’han produït canvis.
Els polítics espanyols han aconseguit mantenir un Estado Español fort però els ha fallat la construcció d’una Patria Española, que en el fons vol dir només castellana. Un projecte que comença a fallar-los, gràcies a la seva tradicional prepotència, al segle XVII. Que és, junt amb altres factors, allò que ensorra el projecte quan semblava que todo está atado y bien atado.
Que no era lligat del tot ja ho evidencien, malgrat la seva moderació, tant la manifestació del 14 de Setembre de 1901 com la gran manifestació de l’Onze de Setembre de 1977, ara fa un terç de segle.
I la història continua…
Veiem ara, per fer memòria, algunes imatges del 1977.
King Kong, en el paper de Sant Jordi, i un Tiranosaurus rex , en el paper del drac, es manifesten a la façana de can Pistoles, ara reconvertit en teatre Capitol.
Aquesta colla es munta la seva manifestació matinal dalt d’un camió amb la caixa descoberta. És un esclat de joia que recorda escenes de la victòria del 20 de juliol del 1936.
Institucionalment, l’Onze de Setembre de 1977 només hi ha permisivitat. No hi ha Generalitat, ni que sigui provisional, i sobre l’Estatut de 1932 es manté encara la derogació franquista de 1938 que segueix l’ocupació de Lérida (Lleida) per l’Ejército Nacional.
Encara sense pensions reconegudes, els nostres mutilats de guerra sobrevivents participen a la manifestació. Mutilats feixistes ben peixats, com Martín de Riquer, no hi són.
La gran manifestació del 77 surt del passeig de Gràcia i tomba per la Ronda de Sant Pere, passa davant del monument a Rafael Casanova (baluard de Sant Pere) i arriba fins a l’Arc de Triomf (baluard del Portal Nou), on es dissol. Aquest recorregut té més sentit històric que tombar per la Gran Via i acaba a la plaça de Tetuà, un nom que commemora la màxima victòria vuitcentista aconseguida per l’imperialisme español.
Una escena de 1977 que, amb el natural relleu generacional, s’ha anat repetint a les grans manifestacions posteriors.
Cansades i amb mal de peus, aquestes àvies es retiren després d’haver pogut reclamar Llibertat, Amnistia, Estatut d’Autonomia. Les llambordes poden ser motiu d’altres comentaris…
Algunes d’aquestes imatges apareixen als reportatges que el desaparegut setmanari Oriflama dedica a la manifestació de l’Onze de Setembre de 1977.
Jordi Peñarroja