(Go: >> BACK << -|- >> HOME <<)



h1

Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa, avui. 11

3 gener 2012

DE PONENT, NI VENT NI GENT. 1

Cristòfol Despuig és un home llegit i bon coneixedor de la història. I quan el país ha passat per un segle de dinastia Trastàmara i ha suportat després quaranta anys de monarquia hispànica, aquest cavaller no s’està de donar repetidament a Los col·loquis de la il·lustre ciutat de Tortosa l’opinió que té del castellans. Recordem els personatges que parlen a Los col·loquis: Lúcio és el mateix Despuig; Fàbio és el mercader tortosí, un altre alter ego d’en Despuig (que a més de cavaller és home de negocis); don Pedro, el cavaller valencià, és també en certa manera Despuig, que s’ha format com a patge a València.

Idealització de patge renaixentista. Escultura modernista de Rosend Nobas al palau Centelles de Barcelona (Foto: Jordi Peñarroja)

Veiem ara a Los col·loquis una ampla mostra de com veu Despuig, l’any 1557, a Castella i els castellans: Fàbio: Sí, que grans paraulistes són, i per ço dien molts que de Castella no és bo sinó les coses mudes (Col·loqui Segon). Convé aclarir que al segle XVI, aquesta expressió de “les coses mudes”, avui del tot en desús, fa referència a les mules.

-oOo-

 Lúcio: Tras això tenen altra cosa pitjor, i és que volen ser tan absoluts i tenen les coses pròpries en tant i les estranyes en tan poc, que par que són ells venguts a soles del cel i que lo resto dels homens és la que és eixit de la terra(Col·loqui Segon).

-oOo-

 Lúcio: no hi ha nació en Espanya que tan arrimada i enfosquida sia estada en tot temps [com] la castellana, que casi mai ha sabut eixir de los térmens, no dic per a dominar, mas per a gosar guerrejar regnes estranys, com se mostra que ha fet la de la Corona d’ Aragó i la de Portugal; testimonis per la primera: les illes d’aquesta mar que són Sicília, Sardenya, Mallorca,

Gravat vuitcentista de la catedral de Palerm. Els catalans són els introductors del gòtic a Sicília.

Menorca, Ivissa, Còrsega i lo regne de Nàpols, que lo rei don Al­fonso d’Aragó conquistà, i també la jornada que Ramon Muntaner escriu que feren los catalans en Constantino­ble, aon tant se detingueren i tantes haçanyes hi obra­ren, no sols a honra i glòria sua, mas encara de tota Es­panya; i per la segona, que és la de Portugal: tot lo que posseix en la mar Océano(Col·loqui Segon).

 -oOo-

Lúcio: la ma­jor part de les vegades que (los castellans) han travat pendències ab los veïns cristians són restats escalabrats, i les més notables que han tengut ab los moros, si superades són estades per ells, ab la força de la nació nostra les han superades; però si voleu saber-ho, oïu-me, que jo us mostraré: primerament la batalla que contra la poderós rei de Córdo­va se donà, prop

Pont romà i torre Calahorra a Córdova. (Foto: Jordi Peñarroja)

de la mateixa ciutat, en temps del rei don Alfonso de Lleó, sinqué d’aquest nom, i de don Sancho comte de Castella, ab la potència e indústria del comte en Ramon Borrell de Barcelona se guanya; la ciu­tat de Toledo que lo rei don Alfonso, sisé d’aquest nom, conquistà, ab la gran valor i destresa en coses de guer­ra del rei don Sancho d’Aragó, primer d’aquest nom, se guanyà; la presa d’Almeria, que fonc en temps del rei don Alonso de Castella, octavo d’aquest nom, lo comte Ramon Berenguer Quart la féu, que casi no hi tocà lo rei; la ciutat de Cuenca, lo rei Alfonso d’Aragó a soles la conquistà per fer plaer al mateix don Alonso Octavo rei de Castella; la gran batalla del Muladar, que fonc prop les Naves de Tolosa, ab lo consell, esforç i valentia del rei don Pedro d’Aragó, primer d’aquell nom, a qui los ara­gonesos dien segon, la guanyà; i l’altra batalla nomenada la Pasada, que fonc en temps del rei de Castella don Alonso Onze, contra los reis de Bellamani, de Bugia, de Tursis i de Granada, donada prop la roca del Servo, ab la valentia del rei don Pedro d’Aragó, tercer d’aquell nom, a qui los d’Aragó dien quart, se guanyà, que li en­via a mossen Pere de Montcada ab deu galeres molt ben adreçades, que no sols lo servien ab gran valentia i des­tresa en la mar, mas, saltats en terra, foren la principal part de la victòria; i en la presa d’Algesera, feta per lo mateix rei don Alonso, aquest mateix rei don Pedro fonc lo qui més s’hi senyalà(Col·loqui Segon).

-oOo-

 

Arxivat a Vària | Etiquetat , , , , | Leave a Comment »

h1

Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa, avui. 10

3 Desembre 2011

PACTISME ÉS LLIBERTAT

 A la seva Crònica, escrita entre 1325 i 1328, Ramon Muntaner (Peralada, 1265 – Eivissa, 1336) aconsegueix expressar sense embuts un sentiment i una concepció de nacionalisme que resulta excepcional al seu temps i a Europa. L’historiador i jurista espanyol Francisco Elías de Tejada (Madrid, 1917-1976), carlí, se’n fa ressò i no s’està de reconèixer que Al menos hasta donde llegan mis noticias, la primera vez que en la península se utiliza el vocablo “nación” con valor moderno de cuerpo político separado y no de simple comunidad de ascendencia etnográfica, se hace con aplicación a Cataluña y por escritores catalanes. Con la particularidad altamente significativa de que este hallazgo de la acepción moderna de nación no es labor de cualquier pluma de escritor ajeno a la vida cotidiana ni al bullir de los sucesos, sino decir del lenguaje usual de parlamentos y palacios.

 Figueres té un monument dedicat a l’extraordinari Ramon Muntaner: guerrer, diplomàtic, escriptor i teòric de la nacionalitat catalana. (Foto: Jordi Peñarroja)

    Aquest nacionalisme modern, molt avançat al seu temps, ve acompanyat per un ordenament jurídic, constitucional, que en opinió del mateix Elías de Tejada, és excepcional perquè supo sacar desde las temáticas feudalistas los postulados de la libertad política, merced a corregir con tintes de mutualismo romano el juramento feudal, transformando la jerarquización férrea del derecho germánico en un diálogo entre jerarquías, en el cual el inferior no perdía su personalidad» i també perquè aquesta «ordenación constitucional alcanzó en el siglo xiv una modernidad que asombra y un sentido de respeto a la libertad humana que bien podemos anhelar en el siglo xx. Abans, al Dotzè de Lo Crestià (1381-13…) diu Francesc Eiximenis que la comunitat, no contrastant que aja príncep elegit, si lo príncep no és profitós a ço a què és elegit per la comunitat, roman en son plen poder de tolre al príncep la dita senyoria e l’ús del regiment. Cascuna d’aquestes parts d’aquesta raó són així de clares que no y à què duptar, e per consegüent la conclusió és certa. I afegeix: si és ensenyat clarament que lo príncep no serva los patis (pactes), sens tota excusació senyoria appar clarament que ell se deu tenir per deposat; e si no ho fa, ell té la sens tot dret e així com a tiran.

La porta dels Serrans a la ciutat de València apareix com entrada a la Ciutat de Déu en una xilografia renaixentista il·lustrant El Dotzè del Crestià d’Eiximenis.

     Les paraules de fra Francesc Eiximenis sancionen el pactisme constitucional català i justifiquen tant la deposició i guerra contra Joan II, com la deposició de Felip III i la guerra de Separació, i, més  tard, la denúncia de l’incompliment del pacte per part del Borbó i l’entrada a la guerra de Successió.

La llarga crisi constitucional catalana, que dura sis segles, s’inicia amb el compromís de Casp (1413) i el resultat de la guerra civil de 1412-1413, uns fets que entronitzen a Catalunya la casa castellana de Trastàmara. De 1413 a 1516 entre els monarques de la casa de Trastàmara només trobem un rei moderadament acceptable: Alfons el Magnànim. La resta dels Trastàmares són un seguit de senyors que són o se senten tan profundament castellans que no arriben a assumir ni entendre el pensament polític i institucional català i, a més, tenen com a gran objectiu arribar a ser reis de Castella.

A Casp, seu de l’irregular Compromís que instaura la dinastia castellana dels Trastàmara, trobem aquesta capella dedicada a la marededéu de Montserrat, enrunada a la guerra del Francès i refeta al segle XIX. (Fotografia, de  1974: Jordi Peñarroja) 

     Les tendències absolutistes de Joan II, germà del Magnànim, arriben a provocar la primera guerra civil catalana, un conflicte complex, que té les arrels al Compromís de Casp, dura 10 anys (1462-1472) i hi ha moments que es barreja amb la revolta dels remences.

Joan II retratat en un permòdol del claustre de Sant Jeroni de la Murtra, a Badalona, pagat en bona part pel seu fill Ferran. (Foto: Jordi Peñarroja)

     La guerra contra Joan II és el tema del Col·loqui cinquè, on Cristòfol Despuig interpreta d’acord amb la nostra tradició pactista aquest greu enfrontament, que atribueix fonamentalment a que lo rei los havia trencat la fe i parau­la que donat los havia. I després que rompé als catalans les capitulacions pro­meses i jurades (…), fou ab veu de pública crida publicat que fos tingut per persona privada i enemic de la cosa pública. Perquè lo rei ha de ser rei i no tirà, que lo nom de rei, a «regendo, a bene regendo» se deriva, i lo regiment ha de ser ab regla dreta, que tot és una mateixa virtut de vocable, i ha de guardar lo que promet també, i així Aristòtil, entre altres consells i avisos que donà al rei Alexandre, molt saluda­bles, li diu: «Alexander, serua pacta.» I encara que lo rei don Joan fonc un gentil príncep, (…) ja veeu de quan­ta importància fonc lo trencar de la paraula (…) contra constitucions i privilegis; lo rómper també les capitulacions fetes (…). Són coses aquestes molt terribles, espan­toses e incomportables.

Aquestes coses terribles, espan­toses e incomportables, com ara trencar de la paraula (…) contra Constitucions i privilegis mai no passen durant els segles que dura la dinastia del casal de Barcelona.

Els enfrontaments es fan inevitables quan reis de dinasties forasteres, que no tenen assimilat els constitucionalisme català, intenten exercir de monarques absoluts. Quan Ferran el Catòlic, que en Despuig anomena “Ferrando”, s’adona a contracor de l’error d’aquesta política feta a la manera de Castella, ja és massa tard: el temps dels Trastàmara fineix i en desaparèixer aquest rei, l’any 1516, entra en escena la monarquia hispànica, que és el nom que donem a una circumstància històrica en la qual un senyor és rei a tots els estats peninsulars, amb Portugal a voltes a dins, a voltes a fora.

Probable retrat d’un jove Carles I d’Àustria a Sant Jeroni de la Murtra. (Foto: Jordi Peñarroja)

     Després de Ferran el Catòlic, el seu net Carles I d’Àustria apareix com un enigma moderadament acceptable i el 16 de febrer de 1519, adreçant-ser a les Corts reunides a Barcelona, proclama que per quant lo nostre desig principalment és ab obra tenir i mantenir lo dit principat en pau i justícia, e egualment sens excepció de persones, mirant l’honra, utilitat i bé universal de tots los nostres regnes; guardant-los les constitucions, privilegis i llibertats a ells atorgats. Les paraules són boniques, però Carles d’Àustria cau de quatre grapes, víctima del seu autoritarisme, a mans de l’alta noblesa castellana. La conseqüència és que la tendència cap a l’absolutisme dels Àustries i la seva plena identificació amb Castellà porten progressivament els catalans cap a l’inevitable enfrontament amb la monarquia hispànica.

Olivares en un gravat vuitcentista que copia el retrat que li va fer Velazquez, evidenciant que el “conde-duque” en això de manar no té aturador.

     Les topades constitucionals més greus amb la monarquia dels Àustries arriben amb Felip III que, aconsellat pel conde-duque de Olivares, esdevé el rei enemic. Olivares, en el Gran memorial (secret) de 23 de desembre de 1624, aconsella a Felip III, com a rei Felipe IV de Castella, que tenga V.M. por el negocio más importante de su Monarquía, el hacerse Rey de España; quiero decir, Señor, que no se contente V.M. con ser Rey de Portugal, de Aragón, de Valencia, Conde de Barcelona, sino que trabaje y piense con consejo maduro y secreto, por reducir estos reinos de que se compone España, al estilo y leyes de Castilla sin ninguna diferencia en todo aquello que mira a dividir límites, puertos secos, el poder celebrar cortes de Castilla, Aragón y Portugal en la parte que quisiere, a poder introducir V.M. acá y allá ministros de las naciones promiscuamente y en aquel temperamento que fuere necesario en la autoridad y mano de los consellers, jurados, diputaciones y consejos de las mismas provincias en cuanto fueren perjudiciales para el gobierno y indecentes a la autoridad real, en que se podrian hallar medios proporcionados para todo, que si V.M. lo alcanza será el Príncipe más poderoso del mundo. I aconsella la manera d’aconseguir-ho: hallándose V.M. con esta fuerza que dije, ir en persona como a visitar aquel reino donde se hubiere de hacer el efecto, y hacer que se ocasione algún tumulto popular grande, y con este pretexto meter la gente, y con ocasión de sosiego general y prevención de adelante, como por nueva conquista asentar y disponer las leyes en conformidad con las de Castilla y de esta misma manera irlo ejecutando con los otros reinos.

Pau Claris, president de la Diputació del General i de la I República Catalana, té un monument vora l’Arc de Triomf de Barcelona. (Foto: Jordi Peñarroja)

     En contraposició a Olivares i el rei, a la seva Proclamación católica (publicada anònimament a Barcelona, el 1640) Gaspar Sala i Berart recorda ser los Catalanes vassallos pactados, y convencionales, y que estan libres, quanto a lo reservado en el contrato.

El rei Felip III de Catalunya acaba destituint Olivares. I conscient de la desgràcia humana que és el seu fill i futur rei Carles II, al seu testament exclou a perpetuïtat com a hereus de la corona els membres de la Casa de Borbó. La tria de Felip de Borbó com a hereu de la monarquia hispànica és, doncs, il·legal.

     La provocació que desemboca en la guerra de Separació és un assaig general del projecte per a la dominació de Catalunya que els Castellans, dirigits pel primer Borbó, segueixen metòdicament aprofitant el tarannà descaradament absolutista i centralista del primer rei Borbó i els seus successors. Aquest xoc de concepcions polítiques l’expressa el diputat militar Manuel Ferrer i Sitges, l’any 1713, quan retòricament es demana: Què motius té lo sereníssim Duc d’Anjou per haver deliberat oprimir-nos amb tant rigor, com voler reduir-nos de pobles francs i líberos a nació del tot subjecta i esclava?

Miniatures realitzades per Jaume Serra representant fidelment soldats del regiment de les Reials Guàrdies Catalanes (1706). Eren la guàrdia personal del rei Carles III, l’ultim monarca que jura les Constitucions de Catalunya i vestien de groc, el color de la casa d’Àustria. (Foto: Jordi Peñarroja)

     El fiscal general del Consejo de Castilla Joseph Rodrigo Villalpando, analitzant el Decreto de Nueva Planta, el 1716, corrobora que lo que sucedia antes en Cataluña: (…) su Mag. establecia leyes con el consentimiento de aquellos vasallos, y no las derogava sin ellos. Tenían Diputados que eran como Procuradores o defensores del Prinzipado; y siendo Administradores, y teniendo a su mano el tributo principal que llaman de las Generalidades se hallavan Cabeças del Principado y Dueños del dinero, con que su obediencia al Rey N.S. puede decirse que era voluntaria.

Una mostra de la propaganda política clandestinasetcentista, nacionalista i antiborbònica, és aquesta caricatura xiligrafiada d’un sinistre Felipe V, estampada el 1746 per celebrar la mort del monarca botxí, al qual optem per penjar cap per avall, com al museu de Xàtiva.

   Al cap d’un segle d’aquelles paraules de Rodríguez Villalpando, Alexandre de Laborde, que és un viatger francès  que dibuixa monuments i moltes altres coses, perquè en realitat és un espia napoleònic,  publica el seu Viatge pintoresc i històric a París, entre 1807 i 1818),  famós per les seves il·lustracions.

Imatge representant la gent esbargint-se al passeig de l’Esplanada de Barcelona, amb la sinistra ciutadella com a rerefons. Imatge de Laborde, dibuixada poc abans d’esclatar la guerra del Francès.

En aquesta obra de Laborde, que a més de làmines té un text interessant, hom pot llegir que els catalans, habituats sota els reis d’Aragó a compartir el poder legislatiu amb el sobirà, a no reconèixer el seu príncep sino com a comte de Barcelona, a pagar solament els impostos als quals volien consentir, a fornir només les tropes que volien concedir, es consideraven tots com a participants de l’autoritat sobirana, i tenien, a causa d’això, una idea d’independència que s’ha perpetuat durant molt de temps.

Dos segles després, aquesta independència no s’ha recuperat encara. Hi ha botiflers, com a 1706, 1713 i 1714, però la necessitat de recuperar Estat i institucions pròpies és tan evident avui com a 1714. Perquè aixó no rutlla, fa massa temps que Espanya ens roba.

(continuarà…)

Arxivat a Barcelona: sentir l'Onze de Setembre (1), Llibres, Vària | Etiquetat , , , , , , , , , , , , , , , , , | Leave a Comment »

h1

Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa, avui. 9

26 Novembre 2011

LLENGUA I IDENTITAT

Cristòfol Despuig és un home fidel al seu país i, per tant, a la llengua. Aquesta fidelitat el fa especialment lúcid a l’hora de detectar uns problemes que, de resultes del creixent absentisme i castellanització dels reis i la seva cort, ja es noten i agreugen al segle XVI i esdevindran intent de genocidi cultural després de 1714.

Tortosa, com a vila reial, té delegats a les Corts de 1702 celebrades al convent dels franciscans de Barcelona. Felip IV de Borbó hi jura les Constitucions de Catalunya, però tot seguit incompleix la seva paraula. Després vindrà “el mal d’Almansa”, que encara alcansa.

El català del text de Los col·loquis acusa però la presència de castellanismes, que al seu temps són més presents entre les classes socials altes que no pas entre menestrals i pagesos. El fet deriva de les concessions a la gran noblesa castellana que atorga Carles I, en pagament al suport militar d’aquell estament per sufocar a sang i foc els alçaments successius dels  comuneros castellans i els agermanats de Mallorca i València. Carles se sent incòmode amb els castellans, però aquests eduquen i formen el príncep Felip, i el castellanitzen fins al moll de l’os. Així és com Felip I, un rei gairebé sempre absent als seus Estats catalans, centralitza i castellanitza tan com pot l’administració arreu on és monarca i estableix al seu voltant una cort ben castellana, a Madrid, on només se sent castellà i un poc de llatí, a les misses.

Ocasionalment, com a les envistes de Nadal del 2010, hom pot veure a l’aparador d’alguna llibreria de vell ofertes com aquesta edició (1588) de les Constitucions de 1585, aplegades per Felip I d’Àustria a Monçó. Aquest rei sacralitza la castellanització de la dita “monarquia hispànica”. (Foto: Jordi Peñarroja)

      També, seguint una política iniciada en temps de Carles I, els reis de la monarquia hispànica fan per desnaturalitzar la noblesa catalana mitjançant matrimonis amb membres de la noblesa castellana. La petita noblesa, més centrada en viure dels seus negocis que no pas de llagoteries cortesanes, segueix arrelada al país i resisteix aquests atacs castellans contra els regnes.

Sermó funebre, en castellà, pronunciat el 1598 amb motiu de la mort del rei Felip I. S’0bserva la presència a l’acte del virrei, que és un castellà. 

Per això, en la seva obra, pot argumentar el cavaller Despuig, en parlar de la seva obra al pròleg, que: No he volgut escriure-la en llengua castellana per no mostrar tenir en poc la catalana, i també per no valer-me de llengua estranya per a llustrar i defensar la naturalesa prò­pia, que és la principal intenció de mon treball; ni tampoc la he volguda escriure en llatina perquè no pareguera ser tan generalment tractada i entesa per los de nostra nació com jo volguera, per honra i contentament dels quals s’és escrita. (Col·loquis, Endreça).

A la font de l’Àngel, sota una làpida gòtica escrita en llatí, els pròcers tortosins en fan col·locar un altra el 1601, aquesta en català, amb motiu de la reparació de la canalització de l’aigua. (Foto: Jordi Peñarroja)

     I més endavant, parlant de la qüestió de la llengua a València, diu per boca de don Pedro, el cavaller valencià: Sí, que los valencians d’ací de Catalunya són ei­xits, i los llinatges que d’ací no tenen lo principi no els tenim per tan bons, i la llengua, de Catalunya la tenim, encara que per lo veïnat de Castella s’és molt trastorna­da (Col·loqui primer)

El monestir de Santa Maria de Valldigna (terme de Simat de Valldigna, a la Safor) és una fundació de Jaume II. Hom pot veure les armes reials als capitells del sobreclaustre del palau de l’abat, ara en restauració després d’haver estat parcialment traslladat a una masió de Torrelodones (Madrid), a principis del segle XX, d’on ha tornat al cap de 80 anys. (Foto: Jordi Peñarroja)

     I és que el cavaller Cristòfol Despuig, essent donzell s’educa a València i la coneix bé. És per això que no resulta aventurat identificar el valencià don Pedro com un altre alter ego de l’autor tortosí o, si més no, amb un reflex de l’ambient que ell ha freqüentat intensament de jove.

Mostra de l’esplendor de la València del Renaixement és el pati del palau de l’ambaixador Vic, enderrocat i reconstruït després com a peça del Museu de Belles Arts. (Foto: Jordi Peñarroja) 

     Despuig s’esplaia encara en relació a la llengua i el seu àmbit en un animat diàleg del Col·loqui primer:

Fàbio: I amic, no dieu que (València) fonc conquistada per lo rei en Jaume d’Aragó?, i no hi entrevingueren los aragonesos en la conquista?

Don Pedro: Sí, pero les forces i potencia principal, tota o quasi, era de Catalunya, i per ço se reservà allí la llengua catalana i no l’aragonesa. Ab tot, no deixaren de restar-­hi també alguns llinatges d’Aragó (…), que per a vui encara se troben allí.

(…)

Don Pedro: (…) la llengua catalana se restà i esten­gué per tot lo regne, com per a vui se parla des d’Oriola fins a Taiguera. (…)que és cosa certa que en aquell temps, no sols lo rei, mas tots los escrits del rei parlaven català, i així pogué restar la llengua ca­talana i no l’aragonesa.

Lúcio: Que no hi ha que dubtar en això, i lo mateix fou en la conquista de Mallorca que féu lo mateix rei, i en Menorca i en Ivissa, que aprés se conquistaren, fonc lo mateix; que en totes estes isles restà la llengua catalana, com encara per vui la tenen, i tal com la prengueren en los principis, perquè no han tingut ocasió d’alterar-la com los valencians; i en Sardenya, la qual conquista l’in­fant don Alfonso que aprés fonc rei d’Aragó, tenen tam­bé la llengua catalana, bé que allí tots no parlen català, que en moltes parts de l’illa retenen encara la llengua antiga del regne, però los cavallers i les persones de pri­mor i finalment tots los que negocien parlen català, per­que la catalana és allí cortesana.

Làpida escrita en català a Santa Maria del Mar, a Barcelona, recordant la col·locació de la primera pedra del temple, el 25 de març de 1329, per Alfons III, el benigne, en tornar de la conquesta de Sardenya. (Foto: Jordi Peñarroja)

     També ens recorda, en paraules dites pel seu alter ego, el cavaller tortosí Lúcio, que los reis, encara que priven l’apellido d’Aragó no per ço parlaven aragonès, sinó català, i fins lo rei don Martín, últim rei de la línea masculina dels comtes de Barcelona, parlava català. I son pare d’aquest rei, qui fonc en Pere Ter­cer, la crònica que compongué de les gest[es] de son avi, de son pare i seus, en llengua catalana la compongué, i de la pròpria mà sua se troba per a vui escrita dins lo Real Arxiu de Barcelona, copia de la qual té posada Pere Miquel Carbonell en la crònica que de Catalunya té feta.

     Més avant vos diré una cosa per a abonar ma raó que cert és de ponderar: i és que en Aragó, tant com afronta lo regne ab Catalunya i València, no parlen aragonès sinó català tots los de la frontera, dos i tres llegües dins lo regne, que dins de Catalunya i València, en aquesta frontera, no hi ha memòria de la llengua aragonesa. Açò passa ab veritat així com ho dic, i d’aquí ve l’escàndol que jo prenc en veure que per a vui tan absolutament s’abraça la llengua castellana, fins a dins Barcelona, per los principals senyors i altres cavallers de Catalunya, re­cordant-me que en altre temps no donaven lloc ad aquest abús los magnànims reis d’Aragó. I no dic que la castellana no sia gentil llengua (…), però condemne i reprove l’ordinariament parlar-la entre nosaltres, perquè d’açò se pot seguir que poc a poc se lleve de rael la de la pàtria, i així pareixeria ser per los castellans conquistada.


Edifici de “las Cortes”, a Madrid. (Foto: Galdric Peñarroja) 

     La validesa de la conclusió que en treu Despuig de tot plegat la veiem avui acreditada per la històrica constància castellana en els atacs al català, fins ara.

Aquesta importància de la llengua com a signe d’identitat troba la plena conformitat dels seus interlocutors de ficció. En el “Col·loqui primer”, el valencià Don Pedro comenta a Lúcio-Despuig que No estic mal ab lo que diu, que cert ja comença de passar la ralla aquest abús; tant i més que ací, allà en València entre nosaltres. Jo tindria per bé que es con­sideras per tots açò. I, per la seva banda, el mercader Fàbio-Despuig troba correcte, diguem que políticament correcte, que se sia esforçada la llengua nostra sobre l’aragonesa en lo regne de València i en aqueixes illes.

(continuarà…)

Arxivat a Barcelona: sentir l'Onze de Setembre (1), Llibres, Vària | Etiquetat , , , , , , , , , | Leave a Comment »

h1

Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa, avui. 8

19 Novembre 2011

TORTOSA, PORT DE MAR

Tortosa té una situació que Despuig entén molt bé: bon clima, bon siti, molt comerci per la mar i per lo riu i també per la terra, dos ports a la mar, e igual dis­tancia a les tres principals ciutats de la Corona, i en la mateixa està de la de Mallorca; molta còpia d’haveries, de sal i de peix major, de varietat i abundància de frui­tes, gran longitud i latitud de térmens, molta llibertat per sos privilegis (Col·loqui sisè).

Imatge vuitcentista de Ciutat de Mallorca. Tortosa és pràcticament equidistant de Barcelona, València i Palma. 

     El port Fangós, que la  sorra torna impracticable a la fi del segle XIV (lo port Fangós que vui ja no és port, sí, un gran estany a qui dien lo Pantà), és punt de partida de moltes empreses dels reis Pere el Gran (Pere dels francesos, l’anomena en Despuig), Jaume II, Pere III, Martí l’Humà (quan era només duc de Montblanc), etc.

Figura jacent de Jaume II, a la seva tomba de Santes Creus, i Martí I, malalt, segons el retaule de St. Sever de la catedral de Barcelona, dos dels reis catalans que han embarcat al port Fangós. (Fotos: Jordi Peñarroja)

     La pèrdua d’aquest port queda compensada, perquè com nota el mercader Fàbio al Col·loqui sisè, a Tortosa tenim lo comerci del riu, que és una cosa importantíssima i de molta gran utilitat, per aquells dos ports d’Alfac i de l’Ampolla, que tenim a la mar, dins nostre terme.

Enteixinat renaixentista sobre el forat de l’escala del palau del Lloctinent, a Barcelona, obrat durant el regnat de Carles I d’Àustria amb fusta de Tortosa transportada per via marítima. (Foto: Jordi Peñarroja)

     Aquesta equidistància de les principals ciutats de la corona catalana, per terra, mar o riu, i els seus ports, de riu i de mar, fan important Tortosa.

Vaixells de càrrega, de buc rodó, en una xilografia siscentista. 

     La revifada econòmica a cavall del conreu de l’arròs frena només momentàniament la crisi generada per l’esquarterament del territori nacional a partir de 1714. Una maniobra accentuada a partir de la divisió provincial vuitcentista i parcialment frenada per la persistència dels límits eclesiàstics, quan bisbats com els de Lleida i Tortosa serveixen d’ens aglutinadors.

Amb el declivi del tràfic fluvial, i del comerç en general, la llotja de Tortosa perd les seves funcions.

     Durant el segles XIX i XX, les transformacions de la xarxa viaria repercuteixen negativament sobre algunes localitats. Cardona, per exemple, deixa de ser una cruïlla important i esdevé una localitat marginal. Tortosa perd la proximitat a la carretera general que substitueix el camí ral i més endavant també queda en situació relativament marginal respecte a la nova autopista. Tampoc queda sobre dins del traçat de la xarxa ferroviària principal. De cop i volta, Tortosa ja no és la ciutat del pont i, a sobre, veu com desapareix la navegació per l’Ebre. L’augment del tonatge dels vaixells a vapor, seguits per les motonaus, afecta el caràcter comercial dels ports dels Alfacs i l’Ampolla, que ara, a més, resten fora del municipi…

A Tortosa, eix del territori, a cops de progrés la fiquen subtilment en un cul de sac.

(continuarà…)

Arxivat a Llibres, Vària | Etiquetat , , , , , , , , , , | Leave a Comment »

h1

Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa, avui. 7

11 Novembre 2011

EL DELTA, ENTRE EL PEIX I L’ARRÒS

La introducció vuitcentista del conreu de l’arròs, acompanyada per la colonització del delta a gran escala, ha canviat bona part de les terres del delta. N’ha canviat el paisatge, que s’ha tornat en bona part agrícola i, en certa manera, semblant al de l’Albufera valenciana o al que envolta la ciutat de Sueca, a la Ribera baixa, amb els seus arrossars.

Els arrossars de Sueca, regats amb aigües del Xúquer, dibuixen un paisatge, amb les serres de la Murta i les Agulles tancant el panorama, semblant als arrossars del delta de l’Ebre quan es mira el Caro. (Foto: Maria Miró)

     Fins a l’arribada de l’arròs, el delta de l’Ebre és un territori d’estanys i aiguamolls, santuari de salvatgines, refugi de malfactors, escenari de singulars pesqueries i font endèmica de febres.


Un recó del delta que el 1987 conserva l’aparença de no haver canviat en segles. (Foto: Jordi Peñarroja) 

  L’arròs ha ruralitzat el delta i, com abans a València, ha contribuït a erradicar les febres amb les espècies piscícoles associades, devoradores de larves de mosquit.  I l’arròs ha portat com acompanyament la carxofa. Una paella sense carxofa és una paella coixa. Un plat més antic que la paella és però l’anguila. A Tortosa i el delta, l’anguila es cuina molt bé.

Arrossar d’Amposta. (Foto: Jordi Peñarroja) 

   Les noves devocions dels urbanites per la cuina (més aviat la taula) i la natura domesticada i acotada ha obert pas al turisme, quan els espais naturals que l’agricultura encara no havia guanyat es declaren Parc Natural. Els parcs, amb els seus caminets amb baranes i senyals, tenen per a la natura la mateixa funció que les reserves per als indis. Lamentablement, els límits que marquen parcs i reserves són necessaris en el món actual. I visitar-los es ven com aventura. Vejats miracle!, que deia en Turmeda.

      El Col·loqui sisè de Cristòfol Despuig és crític amb la qüestió del Delta i ens il·lustra sobre aquest territori i els seus problemes tal com són al segle xvi i, de retruc, posa en evidència els canvis enregistrats.

   Al seu alter ego Fàbio, el mercader tortosí, fa dir: Oït he jo que feia gran destorb a l’aument d’aquest poble unes aigües empantanades que ab sobres de tem­poral se resten en unes partides del terme, ací davant nosaltres, casi juntes, que es diu Castellnou i Vila-roja; i he oït que si vénen a ésser tants los temporals que les aigües d’aquestes dos partides se junten ―que com a ve­ïnes se pot fer i es sol fer―, que en aquells anys que açò s’aconté, no s’escusen febres mortals ací; i sé dir-vos que jo les hi he vistes dos vegades, tals que no devien res, en ser cruels, a pestilència; i deien que açò les causava. Es­pecialment en l’any mil cinc-cents vint-i-cinc i en l’any 1547 foren tan braves, que arruïnaven la ciutat, no menys que la deixà arruïnada la pestilència que fonc en l’any 1520 i 21, i també en l’any 30, que totes aquestes calamitats he vistes jo en mon temps sobre aquest poble.

El bot tradicional del delta, de fons pla per poder navegar en aigües somes, és a punt de desaparèixer. La imatge és de 1987, amb l’illa de Buda al fons. (Foto: Jordi Peñarroja)

   Per altra banda, se li esmena la plana a don Pedro, el cavaller valencià, quan dubta de la qualitat del peix dels estanys del delta afirmant que aqueix peix que dieu que es pren en los estanys no sera tan bo com l’altre, almenys no ho és lo que es pren en l’Albufera de València, que sera com aqueixos estanys. I torna a ser el mercader qui el contradiu amb raonaments interessants: són boníssims, perquè la mar entra e ix en aques­tos estanys ordinariament, i l’aigua de pluja no s’hi pot replegar ni empantanar com en l’Albufera de València.

La relació de les arts dels pescadors tortosins, que van a mar, al riu i als estanys, segueix contant Fàbio, formen un conjunt impressionant: los enginys i los aparells que los pes­cadors d’ací tenen per a pendre lo peix i de quantes ma­neres lo prenen i que varietats de noms d’eixàrcies tenen, espantar-vos-hi heu. Tenen primerament una eixàrcia a qui dien ells la brogina, que és la reina de totes les eixàrcies, la qual té mil i dos-centes braces de llargària; és tan caudalosa esta eixàrcia que en nostres dies abraça i traga d’un vol passades mil paneres de peix, i cada pa­nera fins a sis arroves de peix, poc més o menys; tenen bolitxs, cintes, tirones, rebordes, soltes, caracons, tirs sabogals per als estanys, tirs sabogals per al riu, tonaires, palangres per a reigs, palangres per a anguiles, boletxes, arcinals, ralls, reixagues, pantenes, bertrols, anguileres, nanses, camallocs, morells, sepieres, ventoles, salabres, manegues esturionals; ab tots aquestos instruments, se­nyor, se pren, senyor, en la mar, en los estanys i en lo riu.

La vegetació lacustre del delta entra en l’Ebre, per on veiem navegar cap a mar, el 1987, un bot de pesca, de disseny tradicional i motoritzat. (Foto: Jordi Peñarroja)

     Algun del peixos que hom trobava a l’Ebre tortosí en temps de Despuig, com l’esturió, s’han extingit per sobrepesca i augment de la contaminació de l’aigua. D’altres els hem oblidat recentment, com la saboga, que és un peix que suporta bé aigües de salinitat diversa i és troba a la mar però també en estanys propers i s’endinsa força dins l’Ebre. La saboga és peix blau semblant a la sardina, però de llargada semblant al verat. Aixó sí, és més espinós que el sorell, i per això avui no arriba al mercat. La raó és que la majoria del públic ha perdut progressivament  l’habilitat de separar les espines durant la segona meitat del segle xx, com a conseqüència de canvis d’hàbits de consum, centrat ara en la demanda de peix “sense espines”, com el rap i preparats congelats diversos. Però abans era molt apreciat, fins per cavallers. Així consta al sisè i darrer del Col·loquis quan, la vigília de la partida de don Pedro cap a València, Fabio i don Lúcio l’obsequien amb una sortida de pesca en barca al riu i l’èxit els acompanya.

Lúcio: Ab totes les raons se fa dring. No us oblideu de pen­dre, ans que ixcau d’aquí de la barca, aqueixes dotze sa­bogues que havem mort, que les haurem de menester!

Don Pedro: Jo almenys ne vull dos per a portar-me’n demà en pa per al camí.

Fàbio: Serà molt ben fet, que sabogues no se’n troben en tota part…

Però allò que un cavaller del segle XVI valora i troba delitós, ho menysprea avui el consumidor de peix de supermercat. El màrketing i la globalització tenen efectes colaterals a la cuina.

La vegetació del delta facilitat bons amagatalls per a les embarcacions petites. (Foto: Jordi Peñarroja)

Es interessant també notar que el cavaller pensa abans en portar menjar per al viatge que no pas en parar en alguna fonda. I anar de Tortosa a València, uns dos-cents quilòmetres, representa una bona cavalcada, amb descansos obligats tant per al cavall com per al genet. I el peix fregit es conserva raonablement bé sense nevera. També la idea de portar-lo en pa ens parla de la pràctica de l’entrepà molt abans que els anglesos provin d’apropiar-se la idea.

(continuarà…)

Arxivat a Llibres, Vària | Etiquetat , , , , , , | Leave a Comment »

h1

EL BARRI GÒTIC A “el Periódico de Cataluña”

4 Novembre 2011

Per indicació d’uns amics he llegit una sèrie d’articles apareguts a “el Periódico de Cataluña” sobre l’anomenat “Barri gòtic” de Barcelona i que, sobretot, m’han informat sobre els autors d’aquests articles publicats a les darreries d’octubre d’enguany i sobre el seu diari, que des de fa una anys es publica també en català, una estratègia que li ha copiat un altre diari tradicionalment publicat en castellà, “La Vanguardia”.

Sobre la premsa i els periodistes s’han dit moltes coses. Unes són certes, altres són mites.

Un dels problemes és el tema de la llibertat de premsa, un mite adorable però difícil de exercir en el dia a dia. Perquè, fins quan legalment no existeix censura, les empreses periodístiques tenen propietaris. També tenen anunciants. I també hi ha paper subvencionat o llicència per emetre en una determinada freqüència d’ona. I en definitiva, ens trobem sempre amb allò de: qui paga, mana. Vull dir amb això que els mitjans d’informació, amb major o menor llibertat, tenen una línia, sustenten unes opinions i, en definitiva, han de servir uns interessos. I a més tenen o adopten un “llibre d’estil”. Els periodistes estan en clar desavantatge pel que fa a la llibertat.

Per altra banda hi ha una vella definició, cent per cent xarona, segons la qual “un periodista és un especialista en qüestions generals”. Un personatge encarnant aquesta definició és retratat humorísticament per Karel Čapek en un dels seus Contes d’una butxaca. I és que l’exercici de la professió obliga sovint el periodista a tocar temes que superen dels límits del que és exigible a una persona culta però no especialista en aquella matèria. Per això, i al marge de l’existència dels mitjans especialitzats, no és debades que els mitjans d’informació general optin per tenir especialistes en una sèrie de temes.

Però pel que fa als temes culturals (arts, arqueologia, història, literatura, espectacle) no sol haver-hi tanta exigència com per a economia o política.

Considerant la sèrie d’articles sobre l’anomenat “barri gòtic” de Barcelona publicats al diari “el Periódico de Cataluña” cal dir que són molt lliures. Vull dir amb això que els seus autors diuen el que els rota, sembla. És clar que els titulars tenen una redacció molt sensacionalista, per cridar l’atenció, dins de l’estil que fa tants anys que es practica al “grupo Z”, al qual pertany aquest diari. El contingut, és però discutible en més d’un aspecte, des de la llibertat del lector.

Però els articles en qüestió són molt periodístics, sí. Vull dir que ho són com acostumen a ser-ho les publicacions amb la marca Z, que no té res a veure amb el personatge de “el Zorro”.

Tot va començar al Jardí del Paradís. Adam i Eva van tastar la primera poma i apa, premi! A córrer món, xiquets. Està per escriure la crònica postmoderna i digital de tot el que ha passat al món des de llavors fins que el docte arquitecte catalanet Lluís Domènech i Montaner es va treure de la màniga una finestra coronella i la va plantar a la façana de la casa número 10 del carrer del Paradís, cosa que hom pot considerar-se un atreviment i fins una mixtificació de la realitat. Però no un anacronisme, sinó una restitució a l’estil original de l’edifici perquè el balcó que hi havia anteriorment era una obertura molt posterior a la construcció d’aquesta edificació gòtica. Potser cal recordar que els balcons són una invenció dels arquitectes del segle XVII.

Edifici del carrer Paradís nº 10 de Barcelona, el 2006, amb la finestra coronella decidida per Domènech i Montaner en el lloc del balcó que probablement ampliava un finestral gòtic anterior. (Foto: Jordi Peñarroja)

Personalment, els edificis que mostren, en la barreja d’estils dels elements que els composen, l’evidència del pas dels segles no em fan basarda, ans al contrari. Però entenc el frenesí purista d’aquells arquitectes formats en la Renaixença, hereva en molts aspectes del Romanticisme.

És curiós altrament que aquests dos periodistes de “el Periódico de Cataluña”, que han llegit unes quantes coses per  documentar-se, es fixin en el pont neogòtic “20 Century” del carrer del Bisbe i s’oblidin del pont gòtic autèntic que manà enderrocar el benemèrit Felipe V. Aquest pont desaparegut el manà construir el rei Martí, que es guanyà el renom de l’Humà no per ser bona persona (l’ofici de rei és cosa que marca) sinó per ser un home culte immers en els corrents de l’Humanisme. Bé, doncs el pont en qüestió reposava sobre un arc que es llançava sobre el carrer dels Comtes i arrencava del Palau Reial Major per lliurar-se a la Catedral, aprofitant el buit d’un gran finestral romànic (procedent de la segona catedral de Barcelona). Aquest finestral existeix encara i al seu dessota encara s’aprecia, a la paret de la seu, la ferida que recorda el lliurament del pont gòtic del rei Martí.

El mur de la catedral de Barcelona mostra el record del lliurament del pont gòtic del rei Martí. (Foto: Jordi Peñarroja) 

Que la pelleringa de pedra neogòtica que cobreix la façana de la Catedral de la Santa Creu hagi necessitat més restauració i consolidació que la porta de Sant Iu, per on comença la construcció d’aquesta catedral el 1298, deu ser perquè les mirades del turistes cansen la pedra. Hi ha molts més turistes que miren i fotografien la façana de la catedral que no pas embadalits davant la porta de Sant Iu i la torre de les hores. Per altra banda la desaparició de l’escala que hi havia a la plaça de Sant Iu ha eliminat un pegat bastit per la Santa Inquisición, a qui el sòmines de Felip I va cedir part del Palau Reial Major. No em negareu que el rei nostre senyor Felip I era un sòmines comparat amb son pare, l’emperador Carles, perquè anar a estiuejar a El Escorial és una ximpleria quan podia anar, com son pare i son besavi Ferran el Catòlic, a Sant Jeroni de la Murtra, on podia menjar ostres fresques de Badalona, humitejades amb suc de flairoses llimones del Maresme i acompanyades per un blanc fred d’Alella.

Un altra cosa que obliden els esforçats periodistes de les series “La ciutat reinventada”, “La ciutat redibuixada” i “La reconstrucció de l’urbs” és que la classicista porta divuitesca que serveix d’entrada al Museu Marés no existiria sense la col·laboració, altra vegada, del senyor Felipe V. Sense els combats de Santa Clara a l’agost de 1714 i el mateix Onze de Setembre, les clarisses no haurien acabat instal·lades al saló del Tinell… Però sembla que aquestes històries borbòniques no els interessen.

Xilografia satírica representant el rei Felipe V de Borbón apareguda clandestinament l’any 1746, celebrant la seva mort. 

Que el “Barri gòtic” és una denominació turística creada als anys 20 del segle XX i que ha tingut èxit no és cap secret, és un fet repetidament proclamat. Que ho descobreixin ara és una descoberta equivalent a trobar “la recepta original de la sopa d’all”. Evidentment, els límits d’aques “barri” inventat són inconcrets, com correspòn a una parida d’aquest calibre. El “Gòtic” és lluny de ser un barri, és només un eslogan, com ho són “la ciutat llum” aplicat a París i “el país de la Llibertat” pel que fa als USA. Tampoc és veritat que la Gran Muralla de la Xina es vegi des de l’espai i es segueix dient (però qui coi se’n va a la Lluna per mirar la Gran Muralla?). Els tòpics tenen aixó: són clixés simplificadors que han fet fortuna i que sovint són inexactes i exageracions. O sigui, veritats a mitges. O mitges mentides.

A mi m’agradaria que algun d’aquests saberuts que hi ha pel món estudiés l’arquitectura catalana qualificada com a gòtica dels segles XV, XVI i XVII (sí, n’hi ha del XVII!) i posés de manifest que no és gòtic sinó una de les maneres catalanes de fer Renaixement, per evolució de les formes pròpies. També hi ha mostres de Renaixement  reprenent formes de l’arquitectura imperial romana, que és el que fan Roma i Florència, per exemple, i que en podríem dir Renaixement a la italiana. I no oblidem que l’arquitectura medieval italiana es caracteritza per l’absència de gòtic , limitant-se a seguir els models heretats de l’imperi (les excepcions són la Llombardia, el Milanesat i la Sereníssima República de Venezia, al nord, i després Sardenya, Nàpols i Sicília per obra i gràcia dels catalans). Les catedrals dites romàniques de Pisa i altres són en realitat basíliques que són epígons de l’arquitectura tardoimperial. Aquesta arquitectura, quan evoluciona a Florència i Roma és la que porta l’etiqueta de “Renaixement” als manuals. Però no és tot el Renaixement.

Tornant a Barcelona i el seu “barri gòtic” he de dir que fa anys que un amic meu, de l’empresa turística Itinera, fa un ruta cultural amb  el nom de “Barcelona mentidera”. És un tour divertit sobre la collonada del “pont gòtic” del carrer del Bisbe i altres anècdotes curioses. I és que això del “Barri gòtic”, per començar, té un fotiment de metres de muralla romana i, posiblement, la casa d’habitatges més antiga de Barcelona, que és de 5 o 6 pisos i que, tot mostrant moltes intervencions posteriors, resulta que no és gòtica sinó romànica!

Estic d’acord amb els periodistes que signen aquests articles en què això del “Barri gòtic” s’assembla perillosament, cada vegada més, a un parc temàtic. Ara, això no és pels seus edificis i per les intervencions que s’hi han fet. Tinguem present que les ciutats que podem veure monumentalment preservades amb puresa integral són ciutats mortes, i Pompeia n’és l’exemple paradigmàtic. El drama del “Barri gòtic” no és aquesta o aquelles restauracions o intervencions arquitectòniques més o menys afortunades, sinó la pressió del negoci turístic sobre la gent del barri i la desaparició del comerç i obradors tradicionals: la fleca (més de pa que de pastes), el cafè, la cansaladeria, el petit “super”, la peixateria… Com és que no en parlen d’aixó? Perquè al “Barri gòtic hi viu gent que veu com la invasió turística adultera el seu barri i els dificulta la vida quotidiana.

“La ciutat del Born” mostra com era un barri a principis del segle XVIII. Amb tots els edificis arranats per ordre de Felipe V ha arribat a nosaltres sense alteracions: és una ciutat morta. (Foto: Jordi Peñarroja)

Ai, ai, ai, aquests xicots de “el Periódico”, què periodistes que són! Ostres, ho són per l’ofici i per l’empresa!

És clar que no són els únics periodistes que hi ha a “el Periódico”, ni a Catalunya ni al món. Sort!

Arxivat a Barcelona: sentir l'Onze de Setembre (1), Edificis Viatgers de Barcelona | Etiquetat , , , , , , , , , , | Leave a Comment »

h1

Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa, avui. 6

29 Octubre 2011

MAR, RIU, PLA, MUNTANYA

El terme de Tortosa és a hores d’ara força més reduït que al segle XVI, tot i ser encara considerable. En temps de Despuig, l’extens terme de Tortosa abasta un territori que, a partir del nucli urbà, s’escampa per més d’una comarca actual i va des del massís del Port, amb cims que s’acosten als 1500 m, fins al delta de l’Ebre, literalment al nivell del mar. Tortosa reuneix així una quantitat i varietat de terrenys increïble. I els té arran del mar i articulats pel riu, el pare Ebre.

La muntanya costeruda, i fins abrupta, s’alça junt a les fèrtils terres al·luvials que han aplanat el fons de la cubeta de l’Ebre i formen les zones humides al delta, insalubres fins fa poc i encara fràgils i inacabades , que el cronos geològic s’escola a un ritme diferent al temps dels homes. Tortosa i la seva rodalia conformen així, des del món dels ibers fins al moment actual, un panorama de gran varietat, tant paisatgística com d’activitat humana. Canviant, però sempre divers.

A partir del riu, una terra plana i rica amb el teló  de les muntanyes tancant l’escenari. (Foto: Jordi Peñarroja)

     Despuig ho reconeix i valora al Col·loqui sisè. En aquestes pàgines, i per boca del mercader Fàbio, un dels seus alter ego, sintetitza la relació de paisatges i recursos tortosins: Han-vos dit la veritat, que són tantes les coses que ací tenim, que no menys vos meravellareu que de les que haveu oïdes. Ací tenim, primerament, forment, i encara que no tant com n’havem menester, tenim emperò la for­ma per a proveir-nos-ne facilíssima, que per aquest riu los colam d’Urgell i d’Aragó, i per altra part lo pont de Morella, que és un altre Urgell, no està ací a dos dies; i com tot falta, la mar nos remedia.

Per compensar el seu particular dèficit cerealistic, Tortosa fa arribar per l’eix fluvial Segre-Ebre el blat urgellenc. A la imatge, camp de blat a tocar de la fortalesa ibera dels Vilars, a Arbeca, on acaba la plana urgellenca. (Foto: Jordi Peñarroja)

Queda clar que la comunicació és habitual amb l’Urgell, que abans de l’obra vuitcentista del canal d’Urgell és terra de secà i fonamentalment cerealista, com la Segarra. Però també amb Morella i tes terres dels Ports.

Morella, vila reial des dels temps de Jaume I, és proveïdora de Tortosa al segle XVI. Ciutat de l’antiga Ilercavònia, és dins del bisbat tortosí. (Foto: Jordi Peñarroja)

   Segueix Despuig parlant dels recursos de Tortosa, el 1557, per boca de Fàbio: Més avant, ordis i al­tres pans menuts, cànems i llins, llavors de cebes i de cols, i són estes dos sements ací tan estremades, que les porten per tot lo món i especialment si són de l’horta de Pimpi; olis que mai s’agoten, com los blats en Urgell, i los millors que sien en Europa; vins, i molt bons, espe­cialment los clarets; figues, garrofes, mel i cera, peix en increïble quantitat; solsores per a sabó, soses per a vidre, roja per a tenyir, roudor per a adobar, gualda també per a tenyir, sal en gran abundància, seda hi va en grandíssim aument, fusta en infinit número i la millor, o almenys la més fort d’Espanya; alquitrà, pega, trementina, carbó, llenyes ab gran fartura, palmes en grandíssima quanti­tat, que posades en obra ne carreguen vaixells, aquestes són palmes bordes, també n’hi ha veres, moltes i molt bones; espart, i encara que poc, mas és molt fort; ha hi també algeps per a obrar cases, molt i molt bo, i l’he vist jo en mon temps tan mercat que no costava a més de vuit sous lo cafís d’ací, que seria a raó de poc més de dos sous i mig lo vostre cafís València. Així mateix hi ha guix per a posar la verema, molt bo.

La introducció del conreu de l’arrós al segle XIX ha canviat el paisatge del Delta però, sobretot, ha ajudat a erradicar-ne les febres. (Foto: Jordi Peñarroja)

   Cal notar que no s’esmenta l’arrós, un conreu que no s’introdueix al delta de l’Ebre fins ben entrat el segle XIX i que n’ha canviat el paisatge i les condicions de vida.

En aquesta imatge de les dunes del delta de l’Ebre, del 1987, trobem un exemplar descendent de les “vaqueries” esmentades per Despuig al seu llibre. (Foto: Jordi Peñarroja)

    La ramaderia tortosina és avui ben diferent dels temps d’en Despuig. El bestià de peu rodó ha estat substituït per vehicles a motor, com arreu del país. Hi ha però encara ramaderia bovina, i els correbous són una festa molt antiga que es manté viva en aquestes contrades.

Vedell de ramaderia ebrenca al correbous d’Horta de Sant Joan, el 2002. (Foto: Jordi Peñarroja)

     El fet és que al 1557 ha hi vaqueries, eguasseries, moltes i molt belles, bestiars llanars, i és la disposició de la terra tan gentil per a hivernar-los, que quiscun any se n’omple esta ribera; per cert, que hi ha hagut any que hi són vinguts vuitanta mília caps de bes­tiar llanar a hivernar ací en aquest terme. La llana d’al­guns dels bestiars que són naturals d’ací és tan fina com és la de Castella, de la qual se fan draps trentens i vint­-i-quatrens finíssims. Ha hi porqueries; ha hi cabreries, moltes i molt bones.

El cavaller Cristòfol Despuig és un cavaller modern i el seu negoci ja no és la guerra, és el comerç. En la seva percepció del món, renaixentista, el comerç té un paper important i ho expressa sense embuts: I sense tot açò tenim lo comerci del riu, que és una cosa importantíssima i de molta gran utilitat, per aquells dos ports d’Alfac i de l’Ampolla, que tenim a la mar, dins nostre terme.

El port de Sant Carles de la Ràpita, als Alfacs, és ara una base de pescadors i un complex d’amarradors per embarcacions esportives. (Foto: Jordi Peñarroja)

   El port d’Alfac, que nosaltres pluralitzem, és el lloc triat per la borbònica majestat de Carlos III per aixecar el seu San Carlos, avui Sant Carles de la Ràpita. Del somni megalòman d’aquell Borbó, fill de Felipe V, en resta la població, que recorda el castell i monestir de la Ràpita sobre les ruines del quals s’edificà. La manca de diners i la sorra inutilitzant el teòricament navegable canal de la dreta de l’Ebre aborten el projecte en començar el regnat del següent Borbó, Carlos IV. La Ràpita té una flota pesquera que captura un peix de gran qualitat. A l’altra banda del delta, l’Ampolla, també municipi independent de Tortosa, és encara un important port de pescadors i, ara també, esportiu.

Al Parc Natural del Delta de l’Ebre hi ha estanys i aiguamolls, amb característica vegetació. A més de ser àrea de nidificació per a moltes espècies d’aus, migratòries o no, ens conserven un tros de paisatge del Delta sense gaire canvis  respecte al que coneix Despuig. La imatge és de 1987. (Foto: Jordi Peñarroja)

   I per acabar, el repàs elogiós dels productes tortosins que fa el mercader Fàbio, Despuig mateix, relaciona per postres les fruites més escollides, que acompanya amb olors exquisides i un variat assortit de plantes remeieres: Més avant tenim, per a coses de delit i de vista, mol­ta abundància de totes sidres com són poncirs, llimes, llimons de Cetalia, dels altres llimons comuns, naranges, toronges de que es fan mil delicadures d’encamilades cobertes d’aquesta verdor, que és glòria de veure-les. Així mateix tenim moltes fruites, molt bones i saboroses, te­nim tàperes, fonoll marí, bargallons, cosa infinida; ai­gües estil·lades d’olors com són, aigua nafra, aigua-ros, aigua de mosqueta, aigua de trèvol, aigua de murtra i altres, una cosa estremada –especialment de la nafa se’n fa tanta que se’n proveeix la mitat d’Aragó–, aigües cor­dials d’arboç, d’agrielles, d’endívia, de bugalosa i de sàlvia, d’husia, d’eufràsia, de romer, d’alfàbrega, de bor­raines, de romaní i de totes les altres, és una cosa increïble. Sé dir-vos, senyor, açò, que són tantes les herbes que dins d’aquest terme naixen bones per a la salut dels hòmens, de les quals se serveixen los apotecaris, que sinó són algunes poques, totes les demés que en Espa­nya poden trobar-se, se troben ací; i entre les altres s’hi troba la sarsaparrila, ab que curen lo mal de sement, i l’herba escurçonera. 

(continuarà…)

Arxivat a Llibres, Vària | Etiquetat , , , , , , , , , | Leave a Comment »

h1

Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa, avui. 5

20 Octubre 2011

L’EIX DE L’EBRE

Fins al segle XVIII, l’Ebre és un eix econòmic important, fins navegable, amb les limitacions d’un cabal irregular i les dificultats que representen les seves goles.

Però que una ciutat històrica i tan tradicionalment catalana domini el curs inferior de l’Ebre no agrada als castellans i menys encara als borbònics. És per això que a la segona meitat del segle XVIII, el rei Carlos III, fill de Felipe V de Borbon, pensa en l’Ebre com a via de sortida al mar per a Saragossa i l’Aragó, amb un port nou, Sant Carles de la Ràpita, al que la navegació fluvial accediria per un canal obert a la dreta de l’Ebre. Tot de passada, aquesta acció és una maniobra per enfrontar unes provincias colonials, conquerides de poc, que han estat unides sota un altra corona fins a 1714. En la mateixa direcció, el projecte apunta a degradar i empobrir Tortosa i el seu comerç. El riu i els corrents marins boicotegen en bona mesura aquest somni borbònic. El despotisme, il·lustrat o no, sempre és despòtic i antidemocràtic. I malgrat la força del despotisme borbònic, l’Ebre és sorrut i  iber. El canal carolí de la dreta de l’Ebre es fa, però lluny de servir per a eix navegable, acaba sent un canal només per a regar.

Canal de la dreta de l’Ebre, vora Amposta. (Foto: Jordi Peñarroja)

     La importància del riu com a via de navegació per a mercaderies i eix vertebrador del territori, des Pirineus al mar, la posa en evidència Joan Amades en parlar dels rais i els raiers: Antany, els rais solien baixar fins a Tortosa.

L’eix fluvial Segre-Ebre uneix els territoris de l’Alt Urgell fins al Baix Ebre. A la imatge, detall del claustre de la Seu d’Urgell. (Foto: Jordi Peñarroja)

     Continua Amades, parlant dels rais: Els que bai­xaven pel Segre, d’Oliana a Ponts solien invertir de tres a qua­tre dies. Fins a Lleida, n’invertien un i mig. Arribaven fins a Mequinensa, on, pel junyent d’aquest riu amb l’Ebre, passaven a aquest altre, i seguien Ebre avall, fins a Tortosa, on arribaven al cap de quatre o cinc dies. És una navegació difícil i, en determinats moments, perillosa. En fer-se fosc, els raiers s’aturen, la navegació nocturna resulta massa arriscada. Amades explica què fan a les nits: Cada colla tenia un avisador, que, dies abans, feia el recorregut i anunciava la probable arribada dels rais a les cases on feien posada, per tal que estiguessin preparades.

Lleida i el riu Segre a principis del segle XX, en una postal de Roisin.

     Segons Amades, a principis del segle XX, els raiers encara baixen de trenta a quaranta mil peces (troncs) pel Segre, i altres vint mil peces per la Noguera. A mesura que el país s’electrifica i augmenta els regadius gràcies a la construcció d’embassaments als rius i l’aparició de carreteres asfaltades i camions, de tonatge creixent, s’acaben els rais i els raiers al Segre, les Nogueres , el Cinca i el mateix Ebre.

Mequinensa el 1974, a punt de ser engolida per les aigües de l’embassament. (Foto: Jordi Peñarroja)

     També s’esvaeix un altre aspecte del tràfic de mercaderies per l’Ebre, els llaüts. Aquestes embarcacions, que sovint naveguen sense aturar-se quan arriba la fosca de la nit, són ara pur record. La seva navegació i transcendència han quedat fixades per Jesús Moncada, escriptor de Mequinensa a Camí de Sirga, la seva documentadíssima novel·la etnogràfica sobre la darrera època de la navegació per l’Ebre.

Llaüt aparcat vora el riu a Riba-Roja (Ribera d’Ebre), el 2008. (Foto: Jordi Peñarroja)

     Als llaüts els ha mort el mateix que ha acabat amb els rais, un progrés tecnològic sotmès a la voluntat d’un govern foraster que, recordant a Manuel de Pedrolo i d’acord amb ell, hem de qualificar com a colonial.

Comporta de l’embassament de Flix (Ribera d’Ebre), el 1974. Al fons hom pot veure el complex de la contaminant indústria electroquíca . (Foto: Jordi Peñarroja)

     Lo riu és vida, diuen a Tortosa i les terres de l’Ebre. És cert i fan bé defensant l’aigua del riu i el Delta contra trasvassaments depredadors i salvatges projectats al servei de polítiques colonials. Però l’Ebre és molt més que aigua. Lo riu és vida perquè uneix un territori. Lo riu és vida perquè fa país.

Pintada a Tortosa. (Foto: Jordi Peñarroja)

(Continuarà…)

Arxivat a Llibres, Vària | Etiquetat , , , , , , , , , , | Leave a Comment »

h1

Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa, avui. 4

16 Octubre 2011

LA CIUTAT DEL PONT

Tortosa és una històrica cruïlla de camins. De fet, la cruïlla de dos eixos.

Un és l’eix de l’Ebre, que comunica amb el mar un ample rerepaís, que arriba al Pirineu.

L’altre és un antic camí, probablement anterior a l’esclat de la cultura ibera, i que després els romans aprofiten i anomenen d’entrada via Heràclea i, posteriorment, quan la República esdevé Imperi, Via Augusta. Sobre aquesta carretera, Tortosa és el pas de l’Ebre i acaba sent, com Avinyó al Roïna, la ciutat del pont.

Sense Ebre no hi hauria Tortosa. Tortosa és l’Ebre.  (Foto Jordi Peñarroja)

     El pont de Tortosa no és però un pont de pedra. A Tortosa hi ha un pont de barques.

Van der Wyngaere dibuixa Tortosa i el seu pont de barques el 1563, que Despuig descriu el 1557 per boca del mercader tortosí de Los col·loquis, Fàbio: Mirau també lo cappont que ací tenim, davant los ulls, quant alegre i quant profitosa obra és!, per la qual ha pogut corregir-se la forma del sustentar aquest pont tan artificiosament fabricat sobre aquestes deu barques, que tostemps esta­rà millor que no estava, i les barques no eixiran tan envellides com solien, per no ésser onze com eren, que aquest bé, entre los altres, nos ha aportat esta alegríssi­ma obra (Col·loqui 4).

L’Ajuntament de Tortosa té una placa informativa vora l’antiga estació del tren de la Cava on hi ha gravada sobre metall una reproducció del dibuix descriptiu que va fer Van der Wyngaere de Tortosa i lo pont de barques. (Foto: Jordi Peñarroja)

     El cavaller valencià don Pedro afegeix que en lo cap d’aquest pont me recorde també que hi havia puntals, i sobre d’ells anaven un tros, com en lo pont de Fraga o de Sent Boi (Col·loqui 4).

El 1148, quan Ramon Berenguer IV assetja i pren Tortosa als sarraïns, talla lo pont de barques, que llavors ja existeix, per barrar el pas a possibles socors per als assetjats.

Després de la conquesta, el pont triga a refer-se.  Per passar el riu a Tortosa, el 1221 consta que hi ha el servei d’una barca . Vint anys després, el 1241, ja hi ha documentació que parla de lo pont de barques. Aquest pont, que demana un acurat manteniment, es manté fins a l’incendi del 4 de juliol de 1892, que el destrueix.

Abans, la construcció del pont del ferrocarril (1867-1868), de ferro, ja anuncia que els temps estan canviant.

El pont del Ferrocarril, a Tortosa, vist des de la Suda. (Foto: Maria Miró)

(Continuarà…)

Arxivat a Llibres, Vària | Etiquetat , , , , | Leave a Comment »

h1

Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa, avui. 3

6 Octubre 2011

TORTOSA ESDEVÉ CATALANA

La conquesta de Tortosa per Ramon Berenguer IV és un fet històric ben documentat. La historiografia acostuma però a explicar les coses d’una manera freda i, fins a cert punt, distant. Ben al contrari, en Cristòfol Despuig, que és descendent d’un dels cavallers que participen a l’empresa tortosina de Ramon Berenguer, ens en fa una narració molt viva, a la manera directa de la Crònica de Ramon Muntaner. És possible que aquesta gesta l’hagués sentit rapetidament, essent infant, a la manera dels contes a la vora del foc. El cas és que les referències a aquest notable fet d’armes les fa Despuig als col·loquis segon i tercer. I és sobretot per boca del cavaller Lúcio, alter ego de Cristòfol Despuig, que ens arriba aquesta viva crònica tortosina.

La Suda de Tortosa és el darrer reducte de defensa sarraïna en un setge que s’allarga durant sis llargs mesos. (Foto: Jordi Peñarroja) 

     Ens conta Despuig que passaren-se notables actes de guerra, perquè los moros se defensaren bravís­simament; i, aprés que perderen la ciutat, se recolliren tots i ab totes ses robes en la Suda, i d’allí los tragueren a força d’armes sis mesos aprés que fonc posat lo siti a la ciutat; que lo primer de juliol de l’any que tinc dit en­trà l’armada del comte i dels genovesos ―que eren LXXXIII galeres, i entre naus i altres vaixells de diverses for­mes, CCLX― i dos dies aprés se posa lo siti (Col·loqui segon). Sobre aquest, fet amb ajut de ginys de guerra, afegeix que posaren los cristians, allí, un artifici de fusta, i ab sotils ingenis ajustaren aquell a la murada del castell de la Suda, primer; i combateren d’allí ab gran esforç i ab molta fúria; però fonc derrocat lo terç del dit cas­tell de fusta ab la infinitat de pedres grossíssimes que los moros ab enginys tiraven, entre les quals n’hi havia al­gunes que pesaven més de dos-centes lliures. Vist açò per los cristians, tornaren a reparar lo castell de fusta i posaren sobre ell una eixàrcia  o ret de cordes de cànem molt grosses per a defensar-se de les pedres que los mo­ros tiraven. D’aquesta manera tornaren al combat i, ab tanta fúria, que donaren l’assalt; i pres lo primer castell, fàcilment foren presos los altres dos, perquè tots tres són reclosos dins d’una murada (Col·loqui segon).

Catalunya en temps de Ramon Berenguer IV viu la plenitud del Romànic, cosa que exemplifiquen els guerrers representats en capitells al claustyre de la catedral de Tortosa. El personatge de l’esquerra, sense ausberg i amb tres ascones, és probablement un almogàver. (Foto: Jordi Peñarroja)

     Sabem que Ramon Berenguer IV tenia en aquell moment la hissenda molt migrada, per la qual cosa no sorprèn la seva generositat amb els cavallers d’actuació més destacada: al Montcada donà la tercera part de la ciutat, l’un dels tres castells; i al Pallars donà lo lloc d’Ossera; al Despuig, lo castell i lloc de Paüls i la torre de Llaber i una casa dins la ciutat junt al portal de la Rosa, la qual, ab la torre, encara posseeixen per a vui los d’aquell nom, si bé que la casa dos vega­des és eixida d’aquell poder per certes coses, però final­ment ella hi és tornada i, per a vui, com he dit, la posse­eixen; al Sentmenat donà l’altre dels tres castells de la Suda i lo castell i lloc de Casles, a qui vui dien Carles; i tots estos castells i llocs són dins los termes generals de Tortosa (Col·loqui segon). Més endavant, Despuig puntualitza encara que Ramon Berenguer a la religió dels templers, que tam­bé li ajudaren, principalment en aquella empresa, dona lo darrer terç. Sols deixa de donar a mossèn Guillem, senyor de Montpeller, lo qual era un dels magnats que en aquella conquista se trobaren, perque ell no volgué res, que sols vingué allí per fer valença al comte, de qui era parent; i per lo comte, volgué que, a memòria i honra de mossèn Guillem, restàs en Tortosa lo pes i la mesura de Montpe­ller, com per a vui la tenim. (…) Finalment donà als ciutadans de Barcelona, per lo molt i bé que en aquesta jornada l’havien servit, privilegi per a portar cadena d’or i espasa i esperons daurats, i per a poder combatre a ca­vall, i que s’haguessen de deseixir d’ells ans de damnifi­car-los, com se fa ab los cavallers (Col·loqui tercer). I respecte als genovesos, presa la ciutat, los donà lo comte, com he dit, la tercera part d’ella; la qual part, dins dos anys aprés, veneren al comte, reservant-se certes fran­queses que tenien, com encara per a  vui les tenen. Si sou los donara, no hi havia per què donar part de la ciu­tat i tal ciutat (Col·loqui tercer).

Un altra representació romànica de guerrers catalans, protegits amb ausbergs, al claustre de la catedral de Tortosa. (Foto: Jordi Peñarroja)

     Però quan el rei marxa cap a Lleida, per assetjar-la, apareix davant Tortosa un exèrcit andalusí i llavors los ciutadans novament poblats, contra la porfia i fúria deIs moros, resistiren virilment tot lo que pogueren (Col·loqui tercer). Atesa la desproporció de forces, determinaren, los ciutadans, d’ enviar per socorro al com­te, que, com he dit, era leshores en Urgell, lo qual los respongué que en ninguna manera podia per a leshores socórrer-los per trobar-se com se trobava, tan oprès en les conquistes d’allà, que, per ço, ells mateixos se donas­sen cobro i reparo ab la millor forma que poguessen, que ell no podia fer més (Col·loqui tercer).

Quan s’arriba a una situació saguntina, les dones tortosines proposen que totes elles s’armaren i puja­ren a les murades ab llances i altres armes vistoses i de ferir, i ab moltes banderes i atambors farien gran vis­ta i soroll de gent de guerra, i que los hòmens, per altra part, tot en un temps, molt ben armats i determinats, fe­rissen en los enemics que tenien lo siti en la part de Sant Joan (…) , pero que abans que açó se fes, llançassen dos homens al real dels enemics, com que els enviaven en altres parts ab lletres, los quals se deixassen [prendre] ab dissimulada forma per los moros i aquestos publicas­sen com en aquella nit era entrat gran socorro dins la ciutat. I que fent-ho així, elles tenien ferma esperança en Déu que haurien complida victoria (Col·loqui tercer). Dit i fet, tramesos los homens al camp dels enemics com estava acordat i armades les dones ab la forma apuntada i pujades a les murades, los cristians, ab gran­díssima furia i esforç, ixqueren a la cruel batalla, en la qual se donaren tan bona manya que degollaren una in­finitat de moros, i lo resto fugit de tal forma i ab tan grandíssima paor i avalot, que foren causa que també los altres camps, que en lo rededor de la ciutat estaven, fugissen, com de fet fugiren, que no n’hi resta ningú en peu; per on los cristians restarien senyors del camp i de tot lo que los moros deixarien, que fonc una cosa infinida (Col·loqui tercer).

Un cop assolits el seus objecius a la línia del Segre, lo comte en Ramon Berenguer desocupat per altra, vingué des de Lleida ací a Tortosa per un desculpar-se i descarregar-se de l’oblit que hauria tingut, o de com havia així derenclits los d’aquest poble en no socórrer-los en tan urgentíssima necessitat. Ja que fonc al portal, a la fe, tancaren-li, los ciutadans, la porta molt gentilment (Col·loqui tercer).

Els cavallers també són representats al claustre de la seu tortosina. (Foto: Jordi Peñarroja)

     És aquest fet, mostra eloqüent del pactisme, el certificat de catalanitat que acredita Tortosa quan és encara ciutat de frontera.

Lluny d’enutjar-se, vist per lo comte que les portes li donaven per los ulls, considerant que ab raó feien allò, comensà ab dolces paraules d’afalagar­los i tornar-los a l’amor i obediencia sua, dient-los que considerassen que ell era lo qui els havia poblats en aquesta tan bona i tan regalada terra ab tants treballs, fatigues i despeses, i que més que a ningú pesava a ell com no los havia pogut socórrer, assegurant-los que en l’esdevenidor ell los faria tal esmena, que clarament co­neixerien quant carament los amava. Oïdes per los ciu­tadans aquestes i altres molt dolces paraules de la boca del comte, respongueren que, a la veritat, la voluntat d’ells no era deixar-lo de tenir per senyor, ans bé los pla­ïa posar-se debaix de son domini i senyoria; mas que, puix ell los havia desemparats en tan gran necessitat e infortuni, de tal manera que ells mateixos en ses pròpri­es forces e indústria s’eren haguts a restaurar dels perills de la universal perdició, que era com que ells mateixos se fossen conquistats, era molt gran raó que lo comte los poblàs en la ciutat ab tota voluntat d’ells i donàs privi­legis i llibertats a son plaer, en la qual petició i demanda lo comte consentí volonters, i aixís dona llicència que ordenassen, com millor los paregués, les lleis i esta­tuts ab que regissen. Los quals, ab aquest poder, orde­naren los costums (…), i tals com los escrigueren, tals los confirmà lo comte (Col·loqui tercer).

Aquest enfrontament dels tortosins del segle XII amb el seu monarca per haver faltat aquest als pactes constitucionals és en essència el que enfronta els catalans amb el Trastàmara Joan II al segle XV i, després, amb Felip III a la Guerra de Separació i amb Felip IV a la Guerra de Successió. La gran diferència en aquests successius enfrontaments és que Ramon Berenguer IV se sentia tan català com els seus súbdits i era pactista com ells, mentre que Joan II, Felip III d’Àustria i Felip IV de Borbó eren reis estrangers i amb tarannà absolutista.

(continuarà…)

Arxivat a Vària | Etiquetat , , , | Leave a Comment »

Older Entries »