Juan Manuel Fangio
  | ||||||||||||||||||||||||||
| Biografia | ||||||||||||||||||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| Naixement | 24 juny 1911 Balcarce (Argentina) | |||||||||||||||||||||||||
| Mort | 17 juliol 1995 (84 anys) Buenos Aires (Argentina) | |||||||||||||||||||||||||
| Activitat | ||||||||||||||||||||||||||
| Ocupació | emprenedor, pilot de Fórmula 1, pilot d'automobilisme | |||||||||||||||||||||||||
| Esport | automobilisme | |||||||||||||||||||||||||
| ||||||||||||||||||||||||||
| Participà en | ||||||||||||||||||||||||||
| 24 Hores de Le Mans |
||||||||||||||||||||||||||
| Família | ||||||||||||||||||||||||||
| Cònjuge | cap valor | |||||||||||||||||||||||||
| Parents | Juan Manuel Fangio II (nebot) | |||||||||||||||||||||||||
Premis
| ||||||||||||||||||||||||||
   | ||||||||||||||||||||||||||
Juan Manuel Fangio (Balcarce, 24 de juny de 1911 - Buenos Aires, 17 de juliol de 1995) fou un automobilista argentí. És considerat un dels millors pilots Fórmula 1 gràcies als cinc campionats que va aconseguir (1951, 1954, 1955, 1956, 1957).
A més, l'argentí va guanyar 24 de les 51 curses oficials en què va participar, aquesta alta efectivitat és l'argument que fan servir alguns aficionats per a considerar-lo el millor pilot de la història davant d'altres estrelles com Michael Schumacher o Ayrton Senna.
Les seves restes mortals descansen al cementiri de la seva ciutat natal, Balcarce, a la província de Buenos Aires.
Biografia[modifica]
Infància[modifica]
Juan Manuel Fangio va néixer a Balcarce[1] al si d'una família modesta d’immigrants italians dels Abruços, el seu pare era obrer paleta decorador.[2] És el cinquè de sis fills.[3][4] No molt bo a l'escola, és un apassionat del futbol però també de la mecànica, ja que durant el seu temps lliure va a un taller de reparació d'automòbils.[5]
L'any 1922, amb 11 anys, mentre estava a l'escola, es va fer aprenent de mecànic en un taller de Balcarce que preparava sobretot cotxes de carreres. Uns anys més tard, va abandonar els estudis i va ser contractat pel concessionari Ford i després pel concessionari Studebaker de la seva ciutat natal. Mecànic competent, també se li va encarregar de vegades provar cotxes nous, cosa que li va permetre, amb només 16 anys aprendre les alegries de conduir.
L'any 1929, amb 18 anys, va debutar en competició, com a copilot, al costat d'un ric client del garatge per al qual treballava.
1936-1938: primeres curses[modifica]
L'any 1933, després d'un any de servei militar al Sisè Regiment d'Artilleria de Campo de Mayo[5] on era conductor personal d'un oficial superior, va obrir el seu garatge amb l'ajuda del seu pare i els seus germans.
L'any 1936, quan tenia 25 anys, va competir en la seva primera carrera, conduint el Ford A d'un amic preparat al taller familiar. En els mesos següents, va repetir l'experiència en diverses ocasions, amb el Ford A després amb un Buick V8 i finalment amb un Ford V8 de 85 CV que va presentar el 1938 al Gran Premio de Necochea. Tercer en la seva fase de classificació, després setè a la final, Fangio va anar prenent consciència de les seves qualitats com a pilot. El novembre de 1938 va entrar als 400 km de Tres Arroyos, però va ser suspès per un accident mortal.[6]
1939-1942: el temps de carreteras[modifica]
A partir de 1939, Fangio va abandonar el circuit per dedicar-se a les curses de carretera (anomenades a l'Argentina Turismo Carretera), aleshores extremadament populars al país. Són esdeveniments de diversos centenars de quilòmetres disputats per camins sinuosos i pedregosos, tan exigents per a les màquines com per als organismes.[7]
Gràcies a una subscripció llançada a Balcarce, Fangio va adquirir un Chevrolet de 6 cilindres que ràpidament li va permetre competir amb els germans Galvez, aleshores els dos grans pilots argentins de l'especialitat. El 1940 va guanyar el seu primer gran esdeveniment, el Gran Premio del Norte, una cursa llarga i esgotadora de dues setmanes i 9.445 km entre Lima (Perú) i Buenos Aires (Argentina) a través de la serralada dels Andes per ports de muntanya a més de 4.000 metres. A finals d'any va obtenir el seu primer títol de campionat argentí Carreteras, títol que va conservar el 1941.[7]
L'any 1942, la guerra que esclatava a Europa i es va estendre a la resta del món va començar a posar a prova l'economia argentina. A causa del racionament, l'automobilisme es va suspendre i Fangio es va dedicar exclusivament al bon funcionament del seu taller.
1947-1948: les temporadas[modifica]
El 1946, al final de la guerra, es van reprendre les curses d'automòbils a l'Argentina. Aquesta recuperació es va veure facilitada per l'arribada al poder del general Juan Domingo Perón, gran aficionat al motor, que volia fer-ne una eina de prestigi per a l'Argentina. Va llançar així la idea d'organitzar a l'Argentina una temporada de circuits durant l'estiu austral (hivern a Europa) durant la qual els millors pilots del món, aleshores principalment els italians i els francesos, s'ajuntarien amb glòries locals.
Fangio va participar a la primera temporada durant l'estiu austral de 1947 però, per manca d'equipament competitiu (un Ford T amb motor Chevrolet), gairebé no va poder destacar. Els mesos següents, nombrosos èxits al volant d'un Volpi-Chevrolet preparat per ell li van permetre convèncer l'Automòbil Club d'Argentina perquè li confiés un cotxe competitiu per a la temporada 1948.[8]
En aconseguir competir amb els millors, Fangio no va tardar a justificar les esperances dipositades en ell alhora que es va guanyar la simpatia i el respecte de pilots de renom com Achille Varzi, Luigi Villoresi i Jean-Pierre Wimille.
1948-1949: primers passos a Europa[modifica]
Després d'haver aconseguit atraure a l'Argentina alguns dels millors pilots del món, l'Automòbil Club d'Argentina, encara fortament encoratjat per Perón, posa en marxa la segona fase del seu programa de desenvolupament per a l'automobilisme argentí, enviant alguns dels seus pilots més talentosos, inclòs Fangio, a Europa, perquè es familiaritzin amb l'entorn de curses del vell continent.
Amb motiu d'aquest viatge, Fangio va fer, d'una manera totalment improvisada, el seu debut a la Formula 1 durant el Gran Premi ACF disputat el 18 juliol 1948, al circuit de Reims. Va ser cridat per Amédée Gordini per substituir en poc temps el pilot francès Maurice Trintignant, víctima d'un greu accident uns dies abans del Gran Premi de Suïssa a Bremgarten. Malgrat la resistència heroica, Fangio es va mostrar impotent davant la formidable Alfetta i es va rendir després de l'avaria del seu motor Gordini.[9][10]
L'any 1949, l'Automobil Club d'Argentina va avançar en la formació d'un autèntic equip argentí, que òbviament incloïa Fangio, per competir a Europa. Benedicto Campos formava llavors part del lot. Al volant de l'ACA Maserati 4CLT, Fangio va guanyar l'última cursa de la temporada 1949, abans de marxar cap a Europa per competir en la seva primera temporada internacional real.
Ràpidament, l'epopeia europea de la selecció argentina es va convertir en un triomf mentre Fangio continuava triomfant, amb una superioritat insolent, en esdeveniments de desigual importància: Gran Premi de San Remo, Gran Premi de Pau, Gran Premi del Rosselló, Gran Premi de Marsella (en un Gordini), Gran Premi Autòdrom a Monza (en un Ferrari llogat a última hora a la Scuderia Ferrari) i després Gran Premi d'Albi.
A finals d'any, Fangio va tornar a l'Argentina com a heroi nacional però, sobretot, va tenir la satisfacció d'haver obtingut un volant oficial dins de l'equip Alfa Romeo per a la temporada 1950, el primer campionat del món de Fórmula 1.
1950-1951: primer títol amb Alfa Romeo[modifica]
Participació a GP no oficials[modifica]
En realitat Fangio va competir a 67 GP si es compten les curses que no atorgaven punts per al campionat, començant per la primera cursa de vehicles similars als F1 en què va participar va ser el 18 de juliol de 1948 a Reims (França). El reglament era idèntic al de Fórmula 1 (va ser creat l'any 1947) tot i no ser considerat a les estadístiques com a campionats de Fórmula 1, ja que el campionat de pilots va començar l'any 1950.
En realitat, oficialment el campionat existeix des de la temporada 1950 i a més tot i que el calendari de la Fórmula 1 recollia més de 15 proves només 7 d'elles eren puntuables i són les que han servit per a elaborar les estadístiques que per exemple podem trobar al web oficial de la Fórmula 1 o les que serveixen per establir les estadístiques relatives al pilot.
A més, el reglament tècnic original de la Fórmula 1 de pares italians, ha variat substancialment al llarg dels anys fent molt complicat la comparació de pilots de diferents èpoques.
Així, tot i que les comparacions són difícils el que està fora de dubte és que Juan Manuel Fangio és entre els millors pilots de la categoria al volant d'uns vehicles molt més insegurs que els actuals.
Rècords[modifica]
- Percentatge més alt de victòries en curses oficials.
- Únic pilot de la Fórmula 1 que ha estat campió amb 4 escuderies diferents:Alfa Romeo, Maserati, Ferrari i Mercedes.
- 5 mundials de pilots, record absolut de la categoria fins a l'arribada de Michael Schumacher que ha establert el record en 7 campionats.
- 4 mundials de forma consecutiva entre 1954 i 1957, rècord absolut de la categoria fins que Michael Schumacher el va superar amb 5 campionats consecutius entre el 2000 i el 2004.
Premis[modifica]
Va guanyar la Medalla de Vermeil de l'any 1984 que atorga París, també el premi Águila de Buenos Aires l'any 1989 i va ser designat millor automobilista de tots els temps per la International Racing Press Association l'any 1982 a Rio de Janeiro, Brasil.
Referències[modifica]
- ↑ «Juan Manuel Fangio « The F1Fanatics Blog», 19-07-2010. [Consulta: 19 juny 2024].
- ↑ Donaldson, 2003, p. 7-8.
- ↑ «Biography | Homenaje a Juan Manuel Fangio», 04-11-2019. [Consulta: 19 juny 2024].
- ↑ «Obituaries: Juan Manuel Fangio | The Independent», 26-04-2020. [Consulta: 19 juny 2024].
- ↑ 5,0 5,1 Donaldson, 2003, p. 14-15.
- ↑ «Biografía de Juan Manuel Fangio | Segunda Parte 1937-1942 | Museo Fangio», 21-11-2015. [Consulta: 19 juny 2024].
- ↑ 7,0 7,1 «Biografía de Juan Manuel Fangio | Segunda Parte 1937-1942 | Museo Fangio», 21-11-2015. [Consulta: 19 juny 2024].
- ↑ «Biografía de Juan Manuel Fangio | Tercera Parte 1943-1949 | Museo Fangio», 21-11-2015. [Consulta: 19 juny 2024].
- ↑ «Juan-Manuel Fangio Profile - Drivers - GP Encyclopedia - F1 History on Grandprix.com». Arxivat de l'original el 5 Novembre 2020. [Consulta: 23 gener 2009].
- ↑ «Juan-Manuel Fangio - Biography», 23-10-2016. [Consulta: 19 juny 2024].
Bibliografia[modifica]
- Gerald Donaldson. Fangio: The Life Behind the Legend. Virgin Books. ISBN 978-0753518274
- Karl Ludvigsen. Juan Manuel Fangio: Motor Racing's Grand Master. Haynes Manuals Inc. ISBN 978-1859606254
- Pierre Menard & Jacques Vassal. Juan-Manuel Fangio: The Race in the Blood. Chronosports. ISBN 978-2847070453
Enllaços externs[modifica]
- Fundación Fangio
- Fangio - Un tributo al chueco...
- Maserati Celebrates Fangio Arxivat 2013-09-11 a Wayback Machine. (anglès)
| Precedit per: Giuseppe Farina |
Campió del món de Fórmula 1 1951 |
Succeït per: Alberto Ascari |
| Precedit per: Alberto Ascari |
Campió del món de Fórmula 1 1954-1957 |
Succeït per: Mike Hawthorn |