B.B. King
Riley B. King, més conegut com a B.B. King (Itta Bena, Mississipi, 16 de setembre de 1925 - Las Vegas, Nevada, 14 de maig de 2015),[1] era un famós guitarrista de blues, compositor i productor musical estatunidenc. Segons Edward M. Komara, King «va introduir un sofisticat estil de solos basats en cordes fluides [de guitarra] doblegades i vibratos brillants que influirien pràcticament en tots els guitarristes de blues elèctric que el van seguir».[2][3] King va tenir una gran influència en l'aspecte musical i social sobre el cantant Elvis Presley havent-se conegut i desenvolupat una amistat als pubs de Beale Street a Memphis a principis dels anys 50.[4][5] Era conegut per anomenar les seves guitarres "Lucille"; fins i tot va compondre una cançó amb aquest títol fent referència a la manera en què la seva guitarra va canviar la seva vida.
L'any 2003 la revista Rolling Stone el va considerar el tercer millor guitarrista de tots el temps i AllMusic com "el guitarrista elèctric més important de l'última meitat del segle xx".[3]
King va ser inclòs al Rock and Roll Hall of Fame l'any 1987, i és un dels músics de blues més influents de tots els temps, guanyant-se l'àlies d'"El rei del blues", i es considera un dels "tres reis de la guitarra blues" (juntament amb Albert King i Freddie King, cap dels quals està relacionat).[6][7][8] King va actuar incansablement al llarg de la seva carrera musical, fent una mitjana de més de 200 concerts per any fins a la dècada de 1970.[9] Només el 1956, va va aparèixer a 342 espectacles.[10]
Biografia
Joventut
Riley B. King va néixer el 16 setembre 1925 en una plantació de cotó situada entre Itta Bena[11][12] i Indianola,[13] és fill d'Albert Lee King i Nora Ella King,[14] una parella de parcers. Tenia quatre anys quan la seva mare va deixar el seu pare. El nen seria criat per la seva àvia materna, Elnora Farr, a Kilmichael.[15]
Riley King canta al cor de gospel de l'església baptista d'Elkhorn a Kilmichael. Es diu que va comprar la seva primera guitarra als 12 anys,[15] altres fonts indiquen que el guitarrista Bukka White, cosí[16] i altres, la seva mare, li va regalar la seva primera.[17] El 1943, King va deixar Kilmichael per treballar com a tractorista i tocar la guitarra amb el Famous St. John's Quartet a Inverness a les esglésies i les estacions de ràdio locals.[18]
« | Aquest és un moment molt especial per a tots els amants del blues, perquè avui és el dia que el món ha d'acomiadar-se de BB King. És una ocasió molt especial. | » |
— Bono, anunciant la cançó que interpretarien per primera vegada a l'escenari en 23 anys.[19]. |
El 1946, Riley King va seguir a Bukka White a Memphis, Tennessee[15] King va tornar ràpidament a Mississipí, on va decidir entrenar per a futurs viatges. Va tornar a Memphis el 1948 i va actuar al programa de ràdio de Sonny Boy Williamson a KWEM Radio, on va començar a fer públic. Va ser contractat al Sixteenth Avenue Grill per a un programa de ràdio, King's Spot, que va tenir molt d'èxit.
Després de ser DJ durant dos anys en una emissora de ràdio de Memphis, es va dir Beale Street Blues Boy,[20] escurçat a Blues Boy i finalment a BB. Allà coneix el T-Bone Walker: «Tan bon punt el vaig sentir, vaig saber que havia de tenir [una guitarra elèctrica]». Havia de tenir era un eufemisme de robar”[21]!
Aprenentatge i influències
La primera influència de BB King era Gòspel, en el qual es trobava immers per la seva piadosa família al sud dels Estats Units. Després va escoltar Blind Lemon Jefferson, de qui va aprendre, d'oïda, a tocar el blues tradicional. Després va descobrir T-Bone Walker, que tocava un blues més complex, utilitzant acords de jazz clàssic, com els acords 9 dominants. Després va aprendre del guitarrista de jazz Charlie Christian, que tocava a l'orquestra de Benny Goodman, l'harmonia del jazz i, en particular, l'ús d'acords disminuïts. Finalment va descobrir Django Reinhardt, les melodies cromàtiques del qual va adoptar. Agafa el so del coll d'ampolla de Bukka White, imitant-lo amb els dits, per incorporar el bend i sobretot el seu famós vibrato en la seva guitarra. Aquests cinc músics han estat els seus ídols al llarg de la seva carrera. A més, indica que va estudiar mètodes escrits per aprendre escales i posicions d'acords, coses desconegudes pels primers músics de blues. Per tant, coneix molt bé la teoria musical, les escales i la formació d'acords.
Carrera
Després d'un primer 78 rpm poc destacat per al segell de Nashville Bullet Records, B.B. King va gravar l'any 1949 per a RPM Records. La majoria d'aquests primers enregistraments van ser produïts per Sam Phillips, futur creador del segell Sun.
B.B. King va crear la seva orquestra, la BB King Review, sota la direcció de Millard Lee. Originalment, hi havia Calvin Owens i Kenneth Sands (trompetes), Lawrence Burdin (saxo alt), George Coleman (saxo[22]), Floyd Newman (saxo baríton), Millard Lee (piano), George Joyner (baix) i Earl Forest i Ted. Curry (tambors). Onzie Horne va arranjar composicions per a King, que, per la seva pròpia admissió, va lluitar amb els acords i[23] va basar en la improvisació. Toca arreu dels Estats Units, en petits clubs però també en grans sales.
El febrer de 1952, el seu 3 O'Clock Blues[24] va assolir el número u a la llista Billboard Rhythm and blues.[25] BB King es va convertir així en un dels actors més importants de la música rhythm and blues, amb èxits com You Know I Love You, Wake Up This Morning, Please Love Me, When My Heart Beats like a Hammer, Whole Lotta Loving, You Upset Me Baby, Every Day I Have the Blues, Sneakin' Around, Ten Long Years, Mala sort, Sweet Little Angel, Sweet Sixteen, Three O'Clock Blues i Please Accept My Love. Els seus ingressos van augmentar significativament, de 85 dòlars a 2.500 dòlars per setmana, va tocar en sales de prestigi com el Howard Theater a Washington o l’Apollo Theater de Nova York.
Discografia
- King of the Blues (1960)
- My Kind of Blues (1960)
- Live at the Regal (Live, 1965)
- Lucille (1968)
- Live and Well (1969)
- Completely Well (1969)
- Indianola Mississippi Seeds (1970)
- B.B. King In London (1971)
- Live in Cook County Jail (1971)
- Lucille Talks Back (1975)
- Midnight Believer (1978)
- Live "Now Appearing" at Ole Miss (1980)
- There Must Be a Better World Somewhere (1981)
- Love Me Tender (1982)
- Why I Sing the Blues (1983)
- B.B. King and Sons Live (Live, 1990)
- Live at San Quentin (1991)
- Live at the Apollo (Live, 1991)
- There is Always One More Time (1991)
- Deuces Wild (1997)
- Riding with the King (2000)
- Reflections (2003)
- The Ultimate Collection (2005)
- B.B. King & Friends: 80 (2005)
Videografia
- The Electric B.B. King - His Best (1960)
- Great Moments with B.B. King (1981)
- The King of the Blues: 1989 (1988)
- Got My Mojo Working (1989)
- King of the Blues (Box Set, 1992)
- Why I Sing the Blues (1992)
- B.B. King: Live By Request (2003) DVD
- Martin Scorsese Presents the Blues: B.B. King; (2003)
- Ultimate Collection (2005)
Referències
- ↑ «Mor B.B. King, el rei del blues». elperiodico.cat, 15-05-2015 [Consulta: 15 maig 2015].
- ↑ Komara, Edward M. Encyclopedia of the Blues, Routledge, 2006, p. 385.
- ↑ 3,0 3,1 Dahl, Bill. «B.B. King» (en anglès). AllMusic.com. [Consulta: 4 octubre 2022].
- ↑ «The definitive truth about Elvis Presley and racism according to B.B. King | Elvis Interviews» (en anglès). www.elvis.com.au. [Consulta: 4 octubre 2022].
- ↑ Gobello, Marcelo. «Héroes del rock and roll, Elvis Presley». A: Rock en el cielo, nuestros ilustres muertos (en castellà). Distal, 1992, p. 46.
- ↑ Trovato, Steve. «Three Kings of Blues». Hal Leonard.
- ↑ Leonard, Michael. «3 Kings of the Blues». Gibson.
- ↑ «Happy Birthday to "The Velvet Bulldozer" Albert King». WCBS FM. CBS, 25-04-2011.
- ↑ «B.B. King Biography» (en anglès). Rock and Roll Hall of Fame. Arxivat de l'original el 29 abril 2019. [Consulta: 4 octubre 2022].
- ↑ «Blues Guitarist B.B. King Dies at 89». Los Angeles Times, 14-05-2015.
- ↑ «B.B. King | Biography, Songs, Assessment, & Facts» (en anglès). Encyclopedia Britannica. [Consulta: 16 setembre 2019].
- ↑ Bill Dahl. «Biographie de B. B. King» (en anglès). allmusic.com. [Consulta: 27 abril 2015].
- ↑ «B B King | Encyclopedia.com» (en anglès americà). www.encyclopedia.com. [Consulta: 16 setembre 2019].
- ↑ «B. B. King, Riley B. King» (en anglès americà). Mississippi Encyclopedia. [Consulta: 16 setembre 2019].
- ↑ 15,0 15,1 15,2 Quincy Troupe. «Biographie de B. B. King» (en anglès). jazzandbluesmasters.com, 2000. [Consulta: 27 abril 2015]. Error de citació: Etiqueta
<ref>
no vàlida; el nom «jazzandbluesmasters» està definit diverses vegades amb contingut diferent. - ↑ «"Le roi du blues" B. B. King est mort» (en français). lepoint.fr, 15-05-2015.
- ↑ Richard Kostelanetz. The B.B. King Reader: 6 Decades of Commentary (en anglès). Hal Leonard, 2005, p. p. 4. ISBN 0-634-09927-2.
- ↑ «Biographie de B.B. King» (en anglès). visionaryproject.org. [Consulta: 27 abril 2015].
- ↑ Error de citació: Etiqueta
<ref>
no vàlida; no s'ha proporcionat text per les refs nomenadesU2 ret homenatge a BB King
- ↑ «B.B. King» (en anglès americà). Biography. [Consulta: 16 setembre 2019].
- ↑ Stormy Monday, Helen Oakley Dance et B.B. King, p. 164.
- ↑ R.J. Deluke. «George Coleman: This Gentleman can PLAY» (en anglès). allaboutjazz.com, 13-03-2004. [Consulta: 27 abril 2015].
- ↑ U2 Rattle and Hum, film de Phil Joanou, 1988.
- ↑ «B. B. King Biography - life, children, parents, name, history, mother, young, old, information, born, time» (en anglès americà). www.notablebiographies.com. [Consulta: 16 setembre 2019].
- ↑ Charles Sawyer. «Riley B. King—A Timeline» (en anglès). isites.harvard.edu. [Consulta: 28 abril 2015].
Enllaços externs
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: B.B. King |
- Pàgina oficial de B.B. King (anglès)