Orde Mequitarista
L''Orde Mequitarista, en llatí Ordo Mechitaristarum Monachorum Armenorum sub Regula Sancti Benedicti (en armeni Մխիթարեան), és un orde monàstic catòlic, fundat enl 1700 pel monjo armeni Mequitar. Els mequitaristes posposen al seu nom les sigles C.A.M.
Història
L'orde fou fundat per Mequitar (1676 - 1749), monjo ortodox armeni de Sant Antoni Abat, que insatisfet per la vida monàstica armènia del moment, basada en el respecte al passat i la inhibició envers la situació política i religiosa (Armènia era llavors part de l'Imperi Otomà), vol anar més enllà. A més, Mequitar trobava que la separació de les esglésies catòlica romana i armènia (formalment monofisita, però més per raons històriques que no pas teològiques) era perjudicial i va intentar tota la seva vida la reunificació de les dues confessions. En 1691 coneix el cristianisme occidental a través d'un jesuïta, potser Jacques Villote, que predica el catolicisme.
Després d'una estada d'estudis a Roma i de treballar com a rector, el 1700 va a Constantinoble i amb una desena de deixebles comença la vida en comunitat: vol fundar un orde religiós de predicadors per catequitzar i educar la població armènia, mitjançant la predicació i les publicacions. Dóna així origen al que seria conegut com a Orde Mequitarista; formalment, l'orde es constitueix el 8 de setembre de 1701, quan el consagra a Déu amb la protecció de la Mare de Déu.
Aprovació per l'Església Catòlica
Entren en conflicte amb l'església ortodoxa i, alhora, amb els musulmans, i en 1703 la comunitat marxa i es refugia a Morea (Modone, Peloponès), llavors possessió de la República de Venècia. En 1705, la comunitat presenta al papa Climent XI la petició d'aprovació de l'orde per l'Església Catòlica Romana; Mequitar demana l'aprovació dient:
| « | L'objectiu de les nostres constitucions és aquest: sobretot conservar la forma del monaquisme que hem pres dels armenis, tal com la conserven els monjos armenis, però no sense els tres vots, que són essencials a l'estat religiós. | » |
Als tres vots de castedat, pobresa i obediència, Mequitar hi afegí un quart: l'apostolat fins a l'efusió de la sang. Els membres de l'orde, a més, estaven obligats a ésser armenis, com a mínim per part d'un dels seus pares. La comunitat serà acceptada ad experimentum en 1711 amb el nom de Congregació Reformada dels Monjos Armenis de Sant Antoni; la Santa Seu volia, però, que la congregació s'adherís a una regla o família monàstica ja existent: o les que seguissin la Regla de Sant Basili o les de la família benedictina, i Mequitar trià posar-se sota la Regla de Sant Benet, més afí a la seva idea de monaquisme.
A Morea, Mequitar entrà en contacte amb personalitats venecianes com Alvise Sebastiano Mocenigo, almirall i futur dux de Venècia, i Angelo Emo, el governador. El primer el convidarà, en 1715, a traslladar l'orde a Venècia; s'hi instal·len, a l'església de San Martino, i en 1717 marxen a l'illa de San Lazzaro, que rebrà el nom de San Lazzaro degli Armeni. Mequitar hi edificà un monestir i des d'ell, l'orde formà i envià sacerdots per servir les comunitats armènies del Proper Orient; continua essent avui la seu de l'orde.
En morir Mequitar en 1749, l'orde està ja consolidat i el succeeix Stephanos Melkonian, superior fins al 1800. Els monjos continuen la tasca imposada pel fundador d'estudi, edició, traducció i publicació dels antics escrits religiosos armenis, a més de la traducció a l'armeni d'obres clàssiques tant cristianes com paganes, fent que l'orde tingués un paper fonamental en la conservació, recuperació i renaixement de la llengua i la literatura armènies.
Escissió i reunificació
Les tensions internes, però, fan que en 1772 l'orde s'escindeixi: mentre que part de la comunitat roman a Venècia, una altra part en marxa i s'instal·la a Trieste, on són acollits per les autoritats del Sacre Imperi Romanogermànic. Finalment, marxen a Viena on hi haurà la seu de la branca escindida. Les dues branques tingueren activitats similars, tot i que la vienesa s'allunyà més de les posicions teològiques i canòniques de la Cúria Romana. El 2000, les dues branques es reunificaren.
Activitat i difusió
En 2002, l'orde únic tenia 10 monestirs i 35 monjos, 28 dels quals són sacerdots.
Notes
- ↑ La tradició monàstica armènia no obligava a la professió pública de vots solemnes, com sí feia la catòlica, la qual cosa acabava provocant un menor rigor en l'aplicació de la regla i una relaxació de la disciplina monàstica.
Bibliografia
- Alberto Peratoner (ed.), Dall’Ararat a San Lazzaro. Venezia: Congregazione Armena Mechitarista, 2006
- Robert Siranian, I Mechitaristi di Venezia e il tentativo di unione del 1809 secondo la "Storia Armena" di A. Berberian. Venezia: Casa Editrice Armena, 2006