(Go: >> BACK << -|- >> HOME <<)

_
_
_
_
La Ludwig Band
La Ludwig Band el desembre del 2022 a la Sala Apolo, al final de la gira de 'La mateixa sort'.Cesc Maymo
crítica musical
Crítica
Género de opinión que describe, elogia o censura, en todo o en parte, una obra cultural o de entretenimiento. Siempre debe escribirla un experto en la materia

A contracorrent, la increïble història de La Ludwig Band

Els sis joves d’Espolla presentaran al Festival Grec un cançoner arrelat als anys setanta que entrellaça el folk-rock progressiu amb la narrativa de cantautor

Hi ha grups avançats al seu temps, grups d’època i grups que van contra corrent. La Ludwig Band pertany, sense cap mena de dubte, a l’última categoria. En una època dominada pel hip-hop, el trap, el reggaeton, l’autotune i el calaix de sastre del mestissatge, sis joves d’Espolla (Alt Empordà) han convençut públic i crítica amb una música més pròpia del segle passat, una barreja insòlita de folk-rock progressiu farcida de referents clàssics que han sabut interpretar i filtrar correctament. És com si una màquina del temps una mica boja els hagués portat cap a aquest present tan incert per recordar-nos que la música que ens va enamorar per primera vegada, totes aquelles melodies dels nostres bards preferits, segueix ben vigent.

Són Quim Carandell (veu, compositor i guitarra acústica), Gabriel Bosch (guitarra), Roger Cassola (bateria), Pau Esteve (teclats), Andreu Galofré (baix) i Lluc Valverde (saxofon i clarinet), i el proper 18 de juliol debutaran oficialment al Festival Grec de Barcelona en un dels tres concerts que oferiran aquest estiu i que també servirà de plataforma d’avançament del proper disc. Es diu Gràcies per venir (Ceràmiques Guzmán / The Indian Runners, 2023) i serà el tercer àlbum d’una trajectòria trepidant que té el seu origen fa set anys a l’Alt Empordà, en un lloc tan inhòspit com l’antiga caserna de la Guàrdia Civil d’Espolla. És allà on el grup comença a tocar les cançons que Quim Carandell acumula des de l’adolescència.

Després d’un treball autoeditat, publiquen Al límit de la tonalitat (The Indian Runners, 2020) en plena pandèmia, vuit cançons emotives i emocionants en què despleguen totes les seves virtuts i propietats com a grup. Hi ha folk progressiu i pop-rock clàssic, arranjaments elaborats, narrativa de cantautor, una profunditat melòdica fora mida i aquella sensació de pau domèstica que no sentia des d’'Alegria’ d’Antònia Font. És com si Bob Dylan i Pau Riba haguessin fet un disc després d’una excursió crepuscular pel Terraprim amb molta ratafia i bon humor. Tot això queda resumit en el minut inicial de la ‘Cançó núm. 8 “Te’n recordes”’, amb les segones veus de Tarta Relena i un Carandell que mastega les paraules amb la mateixa intenció visionària que Dylan. Una història amb cites bíbliques, evocadora i nostàlgica, molt noble, la seva millor cançó.

Més pròpia del segle passat, fan una barreja insòlita de folk-rock progressiu farcida de referents clàssic

És el millor disc de debut que ha donat aquest país des d’Els millors professors europeus, tot i que sempre han estat molt hàbils i esmunyedissos per evitar comparacions amb Manel. No importen tant els noms, però, sinó la manera com fan les coses. Són irònics i sorneguers, però mai insubstancials, i si tenen unes propietats més originals, singulars i genuïnes que els altres grups és perquè han estat capaços de filtrar millor les seves referències, que són molt àmplies. Han fet un pacte sagrat amb la música popular anglosaxona, capturant-ne la sintaxi i adaptant-la perfectament al català, aquella cosa tan bèstia que només han sabut desplegar Adrià Puntí i Pau Riba a cop d’onomatopeies i heptasíl·labs.

“Per anar bé, la música ha de seguir la lletra”, diu Carandell, i potser és gràcies a aquesta declaració de principis que sonen tan naturals. Rimen assonants i canten heptasíl·labs, també, amb unes lletres que es mouen entre la narració i la poesia, enginy literari al servei de situacions quotidianes i pensaments íntims poblats de personatges estrafolaris que semblen sortits del barret atrotinat d’un mag de fira. No són els primers i esperem que tampoc els darrers, però sí els més recents a fer servir el llenguatge amb una vocació poè­tica, evitant la banalitat per adreçar-se al públic i fent-ho sempre des d’una sensibilitat localíssima, amb un català arrelat a una geografia molt concreta.

I de secret més o menys ben guardat al rerepaís cultural, en poc més d’un any passen a guanyar el premi Enderrock de la crítica al millor disc per La mateixa sort (The Indian Runners, 2021) i fan doblet amb el premi Cerverí a la millor lletra en català per ‘S’ha mort l’home més vell d’Espolla’, un himne agropecuari espollenc a mig camí del reggae i el rock-and-roll que fa una crida a tenir fills perquè un “poble sense nens és un poble que ha claudicat”. És impossible no acabar cantant la tornada, un “s’ha mort s’ha mort” alliberador, profundament ultralocal, catàrtic.

La mateixa sort és un homenatge constant als seus artistes i estils preferits. Dylan es manté omnipresent a ‘La tardor que ens vam conèixer’ i a ‘Tren a València’, i The Beatles treuen el cap a la joia pop que és ‘Sandàlies’. També destaca ‘El fill del rei’, és clar, amb aquell deix entre tarambana i festiu que recorda l’estimat Jaume Sisa en un envelat de festa major. I tenen ganes i temps per reivindicar la memòria històrica amb una narració de dos guerrillers que s’enamoren a la Guerra Civil, i de portar-nos a ‘Jerusalem’ al so d’un blues molt estripat.

Hi ha una forma de cultura catalana que rebrota, sobrevivint sempre als seus il·lusos enterradors

I amb un ritme de treball més propi dels grups dels seixanta que dels seus coetanis, l’any passat treuen quatre cançons noves (‘Desembre’, The Indian Runners, 2022) i omplen la sala Apol·lo en un concert torrencial que els consagra com el grup del moment. Fan cert el “they got the action, they got the motion, oh yeah the boys can play”, que deien els Dire Straits, uns altres dels seus preferits. Apareixen al Grec precisament, en el bonic concert homenatge a Sisa, i també fan teatre amb l’obra Sant Pere i el farsant, una prova més de la seva versatilitat artística.

Per tant, res millor que un dels seus directes. Dominen l’escenari amb gran desimboltura, i tot i aquella aparença inicial entre amateur i desmanegada, res s’escapa al seu control. Són bons músics, i darrere d’unes interpretacions molt sòlides hi ha una actitud divertida i entusiasta. Els agrada explicar-se (anuncien el to de cada cançó) i interactuar amb el públic, però sense ser pesats i amb una naturalitat naïf encantadora.

Diuen que són el segon millor grup d’Espolla quan podrien haver estat la banda definitiva de trans-folk-rock progressiu dels anys setanta. Han nascut massa tard, però per sort nostra els tenim aquí recuperant el fil que molts estranys il·lustres havien teixit abans, fent cert allò que hi ha una forma de cultura catalana que rebrota i rebrota, sobrevivint sempre als seus il·lusos enterradors.


Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Más información

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_