‘El llapis vermell’, d’Oriol Molas: El color de la sang

“Quan en Miquel Prats reia tots reien. Tenia el do d’aconseguir que tothom volgués fer com ell, assemblar-se-li, actuar igual. A mesura que els altres van anar descobrint com et feia sentir —un ningú— van començar a imitar-lo, a tractar-te de manera ofensiva, malèvola i despietada”: Miquel Prats, el contrincant de Lluís Molins a El llapis vermell, una novel·la d’Oriol Molas on els antics alumnes d’un internat catòlic es reuneixen per sopar i celebrar l’entrada a la cinquantena d’anys, deu ser un dels personatges més repel·lents de la narrativa dels últims temps, l’artífex de la instauració natural en un món tancat d’una mena de feixisme domèstic que busca, també naturalment, trencar la víctima, paral·litzar-la, obligar-la a desprendre’s de la seva personalitat, de les seves idees i dels seus sentiments, desposseir-la després de qualsevol instint, per exemple de l’instint de conservació, i, a l’últim, quan ja està destruïda, vantar-li una coça definitiva. “A l’internat hi havia tres tipus d’alumnes: els que eren el centre d’atenció i que tots admiraven; els admiradors que volien assemblar-se als primers i feien mans i mànigues per imitar-los; i els qui, lluny de voler de cap dels anteriors i justament per no ser-ho, éreu el punt de mira, la diana on convergien les mirades per ridiculitzar-vos i humiliar-vos sempre que podien”, diu Lluís Molins, el protagonista i narrador d’El llapis vermell, escriptor de novel·les policíaques a l’edat adulta i víctima contínua a l’adolescència d’”una gran gimcana macabra” orquestrada per Miquel Prats i els seus sequaços per perseguir-lo i torturar-lo psicològicament fins a l’aniquilació.

Oriol Molas excel·leix a l’hora de presentar la vida en un internat com si fos un presidi per a innocents o un manicomi per a gent sensata; la lògica absurda de l’ordre violent que s’hi imposa a vegades sembla que sigui una diatriba contra alguna cosa similar a l’estat, i les humiliacions constants que s’aglutinen sobre l’apocat protagonista, encara que el risc hi plani, no aconsegueixen destorbar el ritme narratiu: de sobte, el lector s’adona que s’ha transformat també en un sàdic àvidament encurio­sit per esbrinar fins on és capaç d’arribar la paciència de Lluís Molins. Però a mesura que avança la novel·la, i es van coneixent les seví­cies i les vexacions que va suportar, i s’observen les mesquineses sense relleu que els antics companys exhibeixen impúdicament al llarg del sopar, al lector li agradaria que el protagonista, en presentar-se al sopar, en comptes de dur a la butxaca un simbòlic llapis vermell hi hagués amagat la pistola que, des de la primera frase, ja se sap que no hi és, segurament perquè la voluntat d’Oriol Molas no és malmetre la sensació de versemblança —insofrible— que es respira arreu del text. “La rancúnia, quan es torna odi, s’acaba enfosquint amb el color de la sang”, diu el narrador, que entre les vileses i els menyspreus que va haver de pair figura en un lloc gens secundari el robatori del quadern on escrivia els seus primers poemes. Si el primer fil conductor d’El llapis vermell és la insubstancialitat humana, la insignificança de les reunions so­cials per commemorar una efemèride trivial —el poder incombustible de Miquel Prats, al cap i a la fi—, el segon és la celebració de l’escriptura com a remei per conjurar i venjar-se del mal patit en el passat, segurament la part més fluixa —apareix massa recarregada d’optimisme pedagògic i obvietat— del discurs d’aquesta novel·la sòlida i ben travada d’Oriol Molas.

El llapis vermell 

Oriol Molas 
Edicions de 1984
185 pàgines. 18,50 euros